Una desceleració abrupta. Quasi una frenada. Després, el llanguiment del moviment dels arbres. Quasi un pansir-se les branques, els braços, els muscles de la cara, de les cames. Caure a terra. Desarrelat, sense terra, sense marge per trobar el camí ni el carrer. El vent, l’aire, giren al voltant. En una roda que abasta dies, setmanes, gent diferent, errors d’apreciació i un dolor de matinades sense sostre.
Que estrany els textos. Banalitat. Buidor. Passatge. Hi ha una diferencia amb el que criden des dels balcons dels edificis marítims. Ells porten escrit aquest mateix paper, miren d’aquesta mateixa pantalla. Però les seves paraules són altres.
En el tronc de l’arbre. En l’escorça. Des dels altres carrers arriba una música que es la que escoltes. Però la velocitat de reproducció està equivocada.
El moviment perfecta que atura la caiguda. El inici d’un allau. El naufragi lent i constant. L’enfonsament repetit en cercles.
.
