els corredors oberts, el vent, els restes dels gestos

.

El record del teu riure en els corredors oberts. Els finestrals on la llum juga a ser paraules i el teu rostre s’amaga darrera cortines de roba antiga. Un color dominant. El colpeix sec i silenciós de la pedra damunt de l’herba que creix al terrat abandonat. Una roda gira, o potser només és el pes de la meva mà en el teclat.

Cossos oferts en la sorra, al mar. Les ones retrocedeixen i els vaixells naufragaran prop de les fosses abissals. L’aire que respiraves, captiu en cabines, s’enfonsa per segles, dins hi ha alguna cosa teva. Dins l’aire. Prop del desig.

Jo segueixo aquí. A vegades tinc malsons dels que no puc sortir sinó em desperten: des de dins el somni crido, en un ofec d’horror. I moltes vegades voldria atrapar el vent i despullar-lo dels restes dels gestos de qui estimo: pols d’or per pintar les ungles de nenes.

.

el silenci és a prop del bosc

.

El silenci és a prop del bosc. De la boira, de les fondalades fosques en el capvespre. Dels camins perduts on un dia vas baixar, fins trobar el rec i aquella aigua negra on viurien les teves pors.

Dels camins més antics encara, de la gent que ha estat aquí, i ja ni ningú recorda. De les converses, dels gestos, dels ulls que van cremar en la pell del desig.

Surts al camp que és carrer. Des de presencies que intueixes, i crides tan fort com embogir enmig de paraules trencades, de rocs explotant sota la calor d’un pes impossible. Dius sons, signes, i sents la teva pròpia veu com serps elèctriques en l’aire. Ella vindrà a tu, i et tornarà al silenci agafant la teva mà per fregar-la en el seu sexe moll: una angoixa rabiosa, un arrencar les parets on morir és una tristesa de rius que es fonen. Silenci. Comptes els dies, no saps quins dies. Un inventari que no et pertany. Un testimoni cec que rebutges, de gent que ha estat i que serà, i que guarda el record en boscos on no penetraràs.

Només un full. Una fulla blanca on les lletres del silenci anomenen sense temps rutes on el mar no arriba. I tu, jo, amb els llavis tancats.

.

en cada paret

.

En cada paret un color diferent. Mirades que renuncien. Hi ha finestres, portes, una desesperança d’escales que s’enfonsen mes enllà de la memòria. Potser un habitatge, o locals reconvertits i ara buits, arxius banals. I la llum i el carrer concentren l’ intensitat de la calor i l’estiu. El record del desert, i l’ombra espessa del bosc, i l’ermita crema. Pedres, pantalles d’ordinador que ningú ha apagat. La superfície secreta del tremolor. I la carícia que arriba fins a tu i et desperta.

Tornes de nou d'on mai has marxat. Ets tu, i et reconeixes en aquestes rajoles que trepitjaràs fins la mort. Llavors: enderrocs, reformes estructurals, canvi de paviment.

Somrius. Intercanvies petits fragment de temps i soledat per paraules i frases i enigmes que quasi ningú llegirà. Quasi.

Plaer obscur que transforma l’angoixa en acostaments concèntrics a la bellesa. Espirals que busquen un centre que no trobaran. Et sedueixes en vidres i miralls.

.

res o el silenci i la mar

.

Res o el silenci i la mar blava i l’estrany aroma de l’aigua que no ha arribat aquí. Les imatges que guardes sota les paraules que dius, i la llum que recobreix els teus ulls. La son i el somni que caminen per la pell. I la muntanya i el bosc que has d’allotjar.

.

galeria pròpia: migdies d'estiu a vacances

.