31.5.09

perquè un dia recordaré aquest dies, la intensitat

.

Perquè un dia recordaré aquest dies. La intensitat de la llum en la superfície dels ulls. La nostàlgia com el galop d’un cavall dins les habitacions encara no construïdes del record. L’enyor no: vosaltres sereu amb mi, poc o molt, lluny o a prop.

El desig en els corredors. En les portes, vigilants de sales de teatres en l’obscuritat. A les finestres, una pluja negra. L’angoixa et puja per el cos. Fins aquí. I aquí queda i jo segueixo.

Un dia recordaré aquest dies, perquè quan acaba la pluja torrencial, torna la música. Surto de mi i arribo més lluny que mai, segueixo el vostre caminar i el vostre córrer entre els carrers. I llavors sóc jo el vigilant de cotxes i perills. Navegacions.

Potser la felicitat. Potser se’t clava com estaques d’alegria i joia, molt endins. Amb el plaer del llamp i del tro.

Un dia recordaré. Els fars fora d’ús. Al mig de penyals dins el mar. Pedra gastant-se contra el vent i les ones i els temporals. En una soledat sense testimonis. Ningú, ombra en la nit. Però, pujaré les seves escales cargolades,  i en cada esglaó ja trencat, el record serà viu. Un escenari sense temps on els nens creixen i viuen.
.

hedestad, noms entre el vent, ciutats de paper

.

Hedestad. Noms entre el vent. Ciutats de paper. Macondo. Atlàntida. Més lluny. Més a prop. Circumstàncies. Només buscaves un paisatge. Una aproximació des de la descripció de les rutes que fan els personatges per carreteres, per autopistes. Una aproximació des de fotografies i imatges reals de llocs que són on la ciutat no existeix.

Fissures en buscadors que et porten visitants estranys que busquen altres coses. Altres textos. Altres frases. Altres alés.

Què buscaves tu que has escrit aquesta paraula? Què buscava jo que també m’acostava a aquell lloc? Alguna cosa d’un llibre que ha de tenir un pes desconegut en una altre visió?

Has arribat aquí. No trobaràs res aquí. Res que no està ja escrit o estarà. Res més que això i els carrers més borrosos de Hedestad. Apòstrof. El que en qualsevol moment en un aparador podrien ser reflexes des d’altres edificis absents. Guió. Passatge. Punt. Dièresis inversa.

.

30.5.09

el blau de les pàgines, la distàncies entre les lletres

.

El blau de les pàgines. La distància entre les lletres i les paraules, perquè arribis a llegir-les. La distància entre nosaltres, perquè pugui veure't, i reconèixer-te. El groc brut de les línees d'antigues rodes i la lluentor de metalls que perdura en la distància, i el temps. La fugacitat de l'aigua, la caducitat opaca del vent.

La metàfora de vida en parets sense colors. Llargs corredors dins el bosc. Invisibles. La llum hi passa. De nit, les parets son de troncs i fulles, i entre els brots tendres hi ha signes. En el somni, traductors automàtics pronuncies sons, declaracions intimes d’animals acorralats per el foc i l’obscuritat impenetrable. Contes infantils que algun dia llegiràs als teus fills.

Se que em crides, i entenc lo que em dius i desconec. Però en els miralls on ets, els teus llavis no es mouen. En un silenci molt a prop del bes. Blau.

.

29.5.09

d'altres: video: chris milk: last day dream

.

"Last Day Dream"
a man watches his life pass before him

Produced for the 42 Second Dream Film Festival
Beijing China 2009
www.42x42.com

Written and Directed by Chris Milk

.

27.5.09

el dibuix en moviment

.

El dibuix en moviment de l’ombra dels arbres en la vorera. Aquest  primer aire càlid. Estacions recurrents entre l’equinocci i el solstici. Anualitats, terminis sense límits de la joia i la tristesa, del desig i dels cossos nus.

Petis raigs de sol en estranys reflexes fins arribar al paper que mires, línees de llum que brillen dins teu. No hi ha mentides, potser un vel. La velada imatge on somrius i els teus ulls són les mirades que m’han mirat.

Invento moments ja viscuts on vam viure. No hem deixaran entrar si dic aquestes frases. I no recordo els darrers somnis: només puc aproximar-me a una atmosfera que es consumeix.

El centre del cos no és en la línea del teu pubis, ni en les cuixes, ni en els braços que m’estrenyen i abracen, ni en el cor que batega. En un dolor antic, en un desig que es construeix entre el dolor, com herbes creixen entre la sorra. La terra erma. L’alè humit de les teves vocals.

. 

26.5.09

dins, música en el cotxe

.

Música en el cotxe, entre els carrers que travesso. Miro la gent. Tu, vosaltres, hi sou. Jo hi sóc. Històries verídiques. Els portals equivocs en cases i pisos de misèria. Però també l’amor, el llarg curs del color fins el mar blanc. Fonts noves i recs que no tenen encara on arribar. Aigua que brolla, repetidament. T’espero. A les mans em queden gravades les paraules que t’acabo de llegir. Potser necessito un petó, i una abraçada, i un fins demà. Però no puc adormir-me fins que arribi a casa.

d'altres: música: the national: slow show

.

.

d'altres: j lacan: dibuixos, esquemes

.

25.5.09

el cel blau, blau extens

.

El cel blau. Blau extens. El verd blavós d’algunes aigües. Masses de colors. Res més. I el cos, aire, núvol, vent, ocell, viu dins el color. Els cos és ulls. El cos des de dins els ulls, allà on el color tremola dins, dins nostre.

No escolta, sord. A les mans el tacte dels vermells i del grocs. I la música. Ell sap des de quins tons ressona. Dins. Fins tot.

.

galeria pròpia: imatges

.
.

galeria pròpia: imatges: columpis, cels i elles


.

24.5.09

els pes de la inquietud

.

El pes dels murs enfonsant-se en el fals terra. Pols i mentida i el terror dels ulls buits. Una acumulació de pedres i el silenci de la derrota abans de l’alba. Profetes d’un passat de vertigen s’alcen entre la gent i proclamen jaculatòries.

 

Només la inquietud de la tarda que s’acaba i les finestres que s’obren per l’aire fresc i nou del capvespre. La lassitud del cossos després de les migdiades sota la calor fosca i el baixar fins la platja, i el bany i el riure.

 

Entre retalls, entre les figures d’ombres i llum a les parets de l’habitació. Esborrar amb el gest perills irreals i una intranquil·litat de descans i hores lliures. Saliva, aigua, la línia de l’horitzó i els teus peus en la sorra. Ocells. El cel blau.

.

23.5.09

d'altres: música: jocelyn pook: dionysus

jocelyn pook: dionysus
.

d'altres: vikipèdia: escriptura especular: definició

.
L'escriptura especular és una forma d'escriure que s'aconsegueix traçant el llapis sobre el paper a la direcció oposada a la qual és usada per la majoria dels amanuenses, de tal manera que el resultat és una imatge especular de l'escriptura normal ("al revès"): apareix normal quan és reflectida en un mirall.
.

22.5.09

quin valor té l'obsessiva repetició de paraules?

.

Quin valor té l’obsessiva repetició de paraules i significats entre les parets d’aquests dies? El valor és una coartada, per res. L’essencial està en un altre nivell, en el forma que fan els dibuixos dels textos, en la línea de les aproximacions i rebutjos. Ho saps, d’una manera fosca, i ho oblides, cada vegada.

 

Et preguntes coses. Des de la inquietud. Aquest moviment febrós i quasi salvatge. Les excuses canvien. El tren passa, puntual, per el pont sobre el llac, i una fotografia des de dins, és al meu ordinador.

 

Anotacions al marge, només. En algun moment potser és alguna cosa més.  Anàlisis d’aigua. La transparència de les molècules i la fragmentació de substancies alienes. En el rostre de l’altre. En el gest captiu de les seves mans.

.

21.5.09

entre les parets on el silenci es condensa

.

Entre les parets on el silenci es condensa. Fins ser una presencia, un cos absent, una veritat que enfonsa les rajoles del terra. Les llargues sales on l’aire és un mur entre habitants sense temps. Teranyines entre el doble vidre de les finestres. En algun corredor, hi ha d’haver un lloc amb les poques paraules que queden. Un petita prestatgeria encastada, un armari oblidat.

 

Qui camina de nit i les seves passes ressonen en tots el llits de d’insomni? Qui entra i surt de l’edifici només fitxant en rellotges de treball? Qui se’n porta en les butxaques, que ignora, la història de dies i de vides dins l’angoixa?

 

Tu entres per la porta de cinemes  i saps que en qualsevol moment tancaràs la pantalla i s’acabaran els personatges i la inquietud.

Però, realment on ets tu? Practiques exorcismes. Penetrant en túnels que saps cecs. Per on trobes l’esfera quasi perfecta, l’ inquietud que es converteix en plenitud. El domini de l’angoixa de les hores.

.

20.5.09

missatges, trucades perdudes

.

Missatges. Trucades perdudes. Trucades estranyes des de telèfons desconeguts. Repetició. Fins perdre el significat. Fissures. Una ombra d’angoixa. Números de telèfons apuntats en papers, horaris de trucada. Series de numeracions. Codis. Contrasenyes sense nom d’usuari. Sumes de dies. Setmanes que acaben.

El cos es núvol. Castells d’aire i alè. El teu. Un gest. Un comiat. La necessitat de besar. Desestructuracions. L’actitud dubtosa.

Tremola el terra, camions de gran tonatge. Tremolen les paraules que em dius i no sento. Però al despertar em mostres el color dels ulls, d’un verd desconegut en tu.

Arribo a vegades quan ja ningú espera. Un silenci d’escenari. Una ària. A prop del desamor, i de l’amor. Trossos d’òpera.

Dubto entre frases, tremolen les peces. Encaixen en diferents habitacions. Una barreja, un somriure, una inesperada abraçada per l’esquena. El caliu d’una mà. El contacte amb uns dits que són animalets espantats que s’amaguen. Lo autèntic. La veritat entre parets humides. La bellesa entre les taules, entre taulells.

Intueixes la raó de les coses, però en algun lloc sense paraules.

.

d'altres: música: puccini: o mio bambino caro

,

.

19.5.09

d'altres: paul auster: un home a les fosques

.
...Sense alè després de pujar els quatre rams d'escales, obre la porta i entra a l'habitació. Observa que el llit està fet, que les parets blanques fan olor d'estar acabades de pintar, que tot està relativament net, però quan comença a mirar amb més detall, l'assalta una devastadora sensació de terror. L'habitació és tan depriment i tan inhòspita que s'imagina que, al llarg dels anys, hi han acudit desenes de persones desesperades amb l'única intenció de suïcidar-s'hi.
.

perdut en els corredors d'enllaç

.

Perdut en els corredors d’enllaç. Moments disgregats en diferents ciutats. Les carreteres tallades. Col·lisió imminent. Gent. Entre una línea i un altre. Entre el terra tremolant per nous trens que arriben. De nou la gent. No fosquejà aquí. Ningú recorre els camins closos.

 

L’aire concentra una densa substancia d’odi o de desamor, potser només alts nivells de pol·linitzacions. Potser el demà en un angoixa que només aturen les pedres de segles. Oratoris en capelles de sostre de fusta.

.

18.5.09

obscuritat absoluta, hi ha miralls dins d'aquí

.

Obscuritat absoluta. Hi ha miralls dins d’aquí. El seu contacte fred, vidriós, malsà en la mirada cega. El fregar dels dits resseguint les fissures de la paret trenquen el silenci. Tinc por, de després, de la llum i els arbres i els carrers. Quines corredors de núvols definiran lo real i lo imaginat?

 

El moviment es la tendresa. El gest es quasi un lament. Un udol de mans en una buidor de cossos i robes. Truquen a la porta habitants improbables. Els ulls enfonsats. La seva ment, absent.

 

Perquè t’he trobat. Espero fins que ja no queden barques a la platja. El capvespre acaba. Obscuritat dissimulada entre escrits. I la mà i la voluntat no s’atura. Si només una frase t’agrada. Si tan sols un text et commou. A mi ja em serveix escriure i el rastre sec d’animals.

.

15.5.09

on el vent gira i les veus es perden

.

On el vent gira i les veus es perden entre carrers sense final. Tornes de matinada. No t’aturis per a els que s’han quedat endarrere. No paris esment de murmuracions, ni enveges, ni odis banals. La sorra de l’aire s’acumula al terra del portal. I les nenes i els nens s’han anat corrents ja fa molta estona.

 

Viatgers de cerimònies oclusives. El lloc més allunyat és dins dels vostres ulls. I només pots veure’l en la mirada dels altres. Espai interior on comencem a parlar. El centre del plor, i de la joia. Balbuceges un desig sense paraules, el contacte d’una pell on menjar i viure.

 

Aïllat. Ona interminable i hermètica. Suspesa entre frases i orgasmes. Una i altre volta als cargols que descollen o fitxen no saps ben bé que o qui. Esperança.

14.5.09

t'endinses en el bosc humit

.

T’endinses en el bosc humit. La pluja ha parat. Tornarà. Capvespre. La llum s’esvaeix. El camí d’herba molla. L’aigua dels arbres. Et queda poc abans que fosquegi, abans que oblidis on anaves. El teu cau entre vegetació salvatge. El teu cos desencadenat. T’endinses en tu, entre les fulles i les branques molles. Pedres, fang, molsa i falguera. L’alè i el ritme del teu pols. Acceleracions.

 

Fosc, pluja. El llamp, el tro. La roba molla, el cos aigua. Fins retrobar el desig.

La pluja des de la finestra. T’esperen. De dins estan, et miren com t’alces i t’inclines i saltes sobre la teva presa. Fins saciar-te.

Que crema en els ulls de qui mort sota teu? El gest exacta i no buscat? El gest no gosat? Un tremolor de sentir el teu cos?

.

d'altres: música: wishyunu: humming box




.

13.5.09

personatges, situacions, llibres diferents

.

Personatges. Situacions. Llibres diferents que es barregen en andanes, trens, tauletes de nit. Numeracions de pàgina, notes al peu, pòsits, marques, senyals, ex libris, punts de llibre.

Paisatges. Escales. Túnels. Aeroports. Rostres. Sobretot rostres. I en els rostres, els ulls. I dins, la mirada.

 

Diguem quan traspasso el límit. Em sento perdut, dins un centre del que desconec l’espai. Però també ebri, d’alguna cosa semblant a l’amor. El brancatge dels arbres dansa en el vent. Fulles, branques, troncs. Plural.
.

d'altres: música: albert pla: dorm

.

.

12.5.09

Que és cert? Que és lícit?

.

Que és cert? Entre les paraules, les frases, els textos: esculls i marques, en repeteixes. Avanço de nit, enlluernat de claror, entre carrers sense nom. Cap senyal clara o rotunda. Un tremolor. És veritat que sóc a prop, i que hi ha senyals que marquen rutes, que segueixo a estones.

 

La habitació i la llum encesa. Ella, ja sola, però amb llet als pits. Els gots d’aigua són un somriure en el record. Pinzellada, de color, en l’aire, en els corredors.

 

Que és essencial? Fins on puc escriure? Fins on és lícit? Que em crema per dins i em dol, o m’excita i m’explota. La teva olor, sense confusió. Enganyo qui em segueix amb canvis de rostres, amb lletres noves en les adreces, amb números impossibles.

 

M’aboco a pous desconegut, però perquè vosaltres em protegiu, des del vostre son de pors i monstres que jo puc esvair.

.

d'altres: odd nerdrum: pintura


anotes en els planells signes estranys

.

Anotes en els planells signes estranys, petites marques quasi
invisibles. Doblegues el paper un i altre cop. El llences i el recuperes. El mulles, l'estripes. El reconstrueixes amb la paciència de qui ho ha perdut tot. I l'encens. En un foc de fum trist i desaparegut.

Cerimònies nervioses en el marge de rius. Infinits moviments que cap càmera grava. Del desencís a la seducció. La profunda soledat teva que em fa mal a mi. Dolor constant i amortit per els núvols i els teus llavis.

Hi ha una espai amb les portes i les finestres obertes. De bat a bat. El sol i el vent. Marxes d'allà però alguna cosa creix dins teu semblant a portals, corredors de llum i esperança. Vida.

Intentes recordar els indicis dels planells. El dibuix quadriculat i uniforme dels carrers i cases. El teu cos es una ombra entre les cruïlles i els números

No trobar el moviment exacte on la seducció es possible. Perquè no cremen les pells, cremen les parets, i al fons dels ulls hi ha una por soterrada a la pèrdua de l’autèntica mirada.

.

11.5.09

una desceleració abrupta

.

Una desceleració abrupta. Quasi una frenada. Després, el llanguiment del moviment dels arbres. Quasi un pansir-se les branques, els braços, els muscles de la cara, de les cames. Caure a terra. Desarrelat, sense terra, sense marge per trobar el camí ni el carrer. El vent, l’aire, giren al voltant. En una roda que abasta dies, setmanes, gent diferent, errors d’apreciació i un dolor de matinades sense sostre.

Que estrany els textos. Banalitat. Buidor. Passatge. Hi ha una diferencia amb el que criden des dels balcons dels edificis marítims. Ells porten escrit aquest mateix paper, miren d’aquesta mateixa pantalla. Però les seves paraules són altres.

En el tronc de l’arbre. En l’escorça. Des dels altres carrers arriba una  música que es la que escoltes. Però la velocitat de reproducció està equivocada.

El moviment perfecta que atura la caiguda. El inici d’un allau. El naufragi lent i constant. L’enfonsament repetit en cercles.

.

10.5.09

les mans cansades

.

Les mans cansades dormen entre altres mans. Una textura que no reconeixes entre roba i aire. Espès. Calent. T’adorms.

.

8.5.09

estranys viatgers

.

Estranys viatgers que dormen en andanes inundades d’aigua equivoca. Els trens nocturns s’aturen i de les seves portes obertes només surt l’aire corrupta dels túnels. Conductors automàtics. Revisors que t’esperen a la sortida de les estacions i et demanen el perquè tornes. Ningú en els vagons. En l’alba, vindran els ocells en foc, els viatgers moriran ofegats entre diaris i processons de cucs irreverents, i del silenci de les vies sorgirà el xiulet on acaba l’obra i el temps. La sala s’il·lumina i oradors sense rostre reciten lletanies

 

Sota les pedres, un riu ocult. Un somni amb parets de malson. Però sota les parpelles, tremolen els teus ulls que han vist el cel clar.

.

7.5.09

no acaba aquí, ara

.

No acaba aquí.

No acaba el descens quan l’ascensor s’atura. Darrera les portes tancades, t’espera el gest salvatge. Navalles directes als teus ulls. Incendis de metall. I el teu sexe, destrossa’t. Vidres fins esmicolar el dolor en gel i pedra. Potser la tendresa. Un catàleg de paraules que em diries mentrestant el capvespre arriba i tu marxes per no tornar.

T’imagino dins una selva densa, dura. Lluny d’edificis. Arbres encara per plantar. Flors que no han brotat. I també la nostàlgia. En les parets habiten les ombres de la seducció i l’oblit.

 

Ets supersticiós. No parles de la felicitat.

.

6.5.09

finalitzat el segon moviment

.

Finalitzat el segon moviment. Les obres han acabat. O potser no. Potser només hi ha un aturament d’alguna cosa essencial i desconeguda. Rellisca la pluja, la sorra, la repetició del teu nom. Àrees de servei. Connexions neuronals trencades. Sinapsi que ja no existeix.

 

La gent camina en silenci en el carrer al mig del matí. Lluny de centres i decisions. L’aire sua, quasi aturat. Fins el timbre del final de les classes i els torns. Interludis.

.

5.5.09

el vol d'ocells en flames

.

El vol d’ocells en flames. Ocells de foc. Capvespre. Escultura viva, i de mort. Un lament sec de mort. Un volar fins caure. Olor en l’aire de xiscle. Tot l’aire és aquesta olor. Gasolina, plomes i animal i foc.

.

4.5.09

04 05 2009: 9

.

Donar-te una petita pedra, de llum. Perquè la guardis a les teves mans. De nit, estel o brúixola. Amulet contra la por. De dia, tresor, bes, penyora per arribar a les carenes. Clau de pas.

Donar-te la mà. Mes enllà del camí, i de la riba. Donar-te la mà, i en el meu tremolor notar el creixement de la teva. Com creixes tu.

Donar-te una gota cristal·litzada. D’aigua. D’aire. De foc. De terra vegetal ,humida, viva. Arrels i brins d’herba. I petites fulles. Ocells blancs. Minúsculs signes que daten cada instant teu. Imatges. Avancen en la superfície del gel els reflexes dels núvols. Fins aclarir el cel. Partícules invisibles, aurora boreal que viu dins els teus ulls. I la veig. I seguirà brillant desprès de mi. Tu me la dons.

.

3.5.09

els cavalls salvatges travessant el foc

.

El cavalls salvatges travessant el foc. El desig i el mur humit. Pedres sota la molsa. La densa aigua del pou. Bull i crema i puja. El galop ressona dins el teu pit, i t’arrabassen l’esquena.

 

Rotondes. Girs. Moviments circulatoris. Mirades que es perden. Autors. Creacions fictícies que ens acompanyen, també. El Sol que divideix l’ombra i la cremor. Soroll de insectes. Els oïdes son buits. Forats.

 

El desig es lluny. Riu llunyà. Els cavalls venen en somnis. Galop proper. Tremola la línia que defineix. Esclaten les flors. I el color es confon amb la música.

. 

2.5.09

els mínims detalls que decideixen el rumb

.

Els mínims detalls que decideixen el rumb de la vida. El lloc on viurem durant anys. La gent amb qui compartirem hores i dies, dècades. Els treballs on donarem part de les nostres vides per viure’n d’altres. Qui o que desitjarem i arribarem a posseir. Atzar. Tèrbol o clar o maligne o joiós.

 

Determinismes cecs. Però també la voluntat. Les decisions que intenten tancar portes, obrir corredors, canviar de planta, de paisatge, de somnis i estels i pols de record en les prestatgeries.

 

Generalitzacions. Teories globals dubtoses. Desperto en la nit i entenc actituds incomprensibles. Assassí a qui una matinada venen a despertar els seus morts. L’intens i insuportable dolor de que ells no despertin. Comprendre la malaltia que supura dels actes sota el desig i la destrucció. Amagats d’amor, de bellesa. Arrelats en lo més profund de tu. Indesxifrables. Tu ets aquest, jo sóc aquest. Escultor que crea la seva obra amb materials fútils i encesos ja abans del foc. L’obscur plaer de les espurnes als ulls i de petites obres cremant en la llum.

.

1.5.09

galeria pròpia: e: ella, aigua i espuma: nùvol, somni

segueixes els camins de la tarda

.

Segueixes els camins de la tarda. Bassals d’aigua de les pluges, fang i l’herba amb els colors d’aquestes setmanes. Imatges en la superfície real del tacte. Textura de pells i la tendresa de petites fulles.


La música es liqua entre els arbres. I el brancatge en el vent és llum i ombres. El dibuix perfecta i canviant d’alguna cosa que no endevines en el parc i els jocs.


Res més. Petits cavalls a qui elles donen de menjar. Els núvols que porten nova pluja mes enllà d’aquí. El riure i el pedalejar de petites cames que estan creixent. Tot.
.