30.10.08

Darrera les columnes les taques d’humitat. Una lenta destil·lació de les hores sota la pluja negra. Una angoixa del perill mortal i desconegut que supura en aquelles parets on cau la pintura i el guix, i els cables elèctrics entren en una lletania d’ espurnes sordes.
Escrius frases. Passaports per pujar dels soterranis i de les tempestes circulars.
L’aire es nou. I no hi ha la densa malaltia que t’aguaita en el frec de les sales closes del desfici.
Respires

d'altres: andy goldsworthy: escultures


“Lo que intento hacer no es forzar, sino más bien permitir que las fuerzas existentes fluyan hacia la obra. Así que si llueve o hay viento, uso el viento, uso la lluvia, en lugar de tratar de oponer resistencia a estos elementos. Intento trabajar con ellos y ver los problemas como, en realidad, lo más interesante del trabajo. A veces, precisamente lo que ha sido un problema al hacer la obra, resulta ser lo más interesante. Y no debo combatirlo, debo trabajar con ello. Pero inevitablemente hay momentos en los que parece que estoy intentando forzar, y esos momentos son errores. Puedo ser muy perseverante —tengo que serlo para crear las obras—, pero la línea que separa la imposición de la perseverancia es muy fina. Y a veces simplemente no funciona como yo tenía pensado”

Andy Goldsworthy

29.10.08

Carretejar el pes de les paraules. I la ferida obrint-se a la boca de l'estómac.
Un silenci obstinat com la gènesis del mal que hi ha en tu. No la maldat.
Res.
Lleu l’aire. La suavitat del llibre ja llegit. Personatges entre els carrers i les ombres, ja d'aquí.
Una tristesa fins el dolor.
Res.
La biblioteca espera el retorn.I en els corredors, prestatgeries que ja no existeixen.
Apunts del natural.
Incògnites.