El dibuix en moviment de l’ombra dels arbres en la vorera. Aquest primer aire càlid. Estacions recurrents entre l’equinocci i el solstici. Anualitats, terminis sense límits de la joia i la tristesa, del desig i dels cossos nus.
Petis raigs de sol en estranys reflexes fins arribar al paper que mires, línees de llum que brillen dins teu. No hi ha mentides, potser un vel. La velada imatge on somrius i els teus ulls són les mirades que m’han mirat.
Invento moments ja viscuts on vam viure. No hem deixaran entrar si dic aquestes frases. I no recordo els darrers somnis: només puc aproximar-me a una atmosfera que es consumeix.
El centre del cos no és en la línea del teu pubis, ni en les cuixes, ni en els braços que m’estrenyen i abracen, ni en el cor que batega. En un dolor antic, en un desig que es construeix entre el dolor, com herbes creixen entre la sorra. La terra erma. L’alè humit de les teves vocals.
.
