No acaba aquí.
No acaba el descens quan l’ascensor s’atura. Darrera les portes tancades, t’espera el gest salvatge. Navalles directes als teus ulls. Incendis de metall. I el teu sexe, destrossa’t. Vidres fins esmicolar el dolor en gel i pedra. Potser la tendresa. Un catàleg de paraules que em diries mentrestant el capvespre arriba i tu marxes per no tornar.
T’imagino dins una selva densa, dura. Lluny d’edificis. Arbres encara per plantar. Flors que no han brotat. I també la nostàlgia. En les parets habiten les ombres de la seducció i l’oblit.
Ets supersticiós. No parles de la felicitat.
.
