d'altres: escrits: ian mcewan: amor perdurable

.

“ Com un jo en un somni, jo era alhora la primera i la tercera persona. Actuava i em veia com actuava. Tenia els meus pensaments i els veia flotar en una pantalla. Igual com en un somni... ”

Ian McEwan

Enduring Love

Igual com en un poema

.

espero entre els dies que desapareixen

.

Espero entre els dies que desapareixen. I on la meva resta ha començat. Les fulles omplint els carrers. No hi ha portes en la teva cel·la. No hi ha parets. No hi ha cel·la. Un dubta fins el vertigen. L’aire es qualla en una substancia porosa i translúcida. Ets lliure en la llibertat on la mirada s’enfonsa endins, on els dits creixent i s’estiren fins arribar a la carícia i al crim.

T’espero a tu en els trens. La línia de les vies en el horitzó. Una musica mínima. La tendresa de les paraules que floten en l’aigua dels rierals. I en el cel, l’arc elèctric. Estructures que et parlen de la vida dels altres i de tu.

.

equivoques dates, direccions

.

Equivoques dates i direccions. Del fons dels pous emergeix l’aire. Clos. Pedres i magma. Els dies retornen i el rostre de la gent que s’espera en les voreres té la qualitat del somni. Boira.

La por obscura als insectes i les hores del desfici recargolant-se entre un gust estrany. L’essència del temps que mort entre la llum d’un crim. No arribes caminant a salvar-te. No hi ha sortida.

El teu cos. Entrada. La meva veu hi ha arriba. Unes mans esborren les paraules de la teva pell. Trist, gelós. Vull saber dels registres on escrius la teva vida. Carícia. Ombra. Maniobres de seducció. Somriure. En la línia de l’horitzó a la sortida dels túnels hi ha inscrita la contrasenya. No puc.

.

d'altres: www.nature.com: paraules en el teu cos

.

Feel the noise

---

When we listen to human speech we use a combination of the senses: the ears, obviously, and the eyes to see how a speaker's face changes the perception of consonant sounds. Experiments seeking to add the sense of touch to the mix have until now been inconclusive. Many languages use an expulsion of air to change vowel or consonant sounds — in English to distinguish a sound like 'da' from the microphone-popping 'pa'. Bryan Gick and Donald Derrick take that 'puff of air' as the starting point for a study of whether the sense of touch can contribute to what we 'hear'. They applied small, inaudible air puffs to the skin of volunteers who were simultaneously listening to a series of consonant sounds. Air puffs aimed at either the hand or neck made it more likely that aspirated sounds would be heard. So 'b' was misheard as 'p' following an air puff. This work could prove useful in the future development of audio and telecommunication aids for the hearing impaired.

http://www.nature.com.

.

EFE
LONDRES

Un grupo de científicos han asignado una nueva función en la piel humana, además de ejercer de barrera protectora del organismo frente al entorno y de contribuir al mantenimiento íntegro de sus estructuras, la de actuar como un "segundo oído" capaz de recibir sonidos a través de las corrientes de aire.

Este descubrimiento, que publica la revista británica Nature, supone un gran paso adelante a la hora de comprender cómo los órganos sensoriales colaboran para recibir los sonidos y podría tener importantes implicaciones en el desarrollo de dispositivos de audio para las personas con problemas auditivos.

Corrientes de aire

Según un grupo de científicos de la Universidad British Columbia de Vancouver (Canadá), dirigido por el profesor Bryan Gick, la gente "oye" a través de la piel las corrientes de aire creadas por su interlocutor al hablar, a pesar de que éstas pasan desapercibidas para el oído.

Son las sílabas aspiradas (como por ejemplo "pa" y "ta") las que crean esas corrientes de aire que, según los investigadores, llegan a la superficie cutánea y permiten completar el puzzle comunicativo.

Huellas táctiles

Es más, aseguran que cuando un flujo de aire alcanza la piel del cuello y manos de manera fortuita en el mismo momento en que el interlocutor está pronunciando sílabas que no producen ninguna corriente de aire (como por ejemplo "ba" y "da"), el organismo confunde estas sílabas con las aspiradas ("pa" y "ta").

Esto indica, en su opinión, que cuando uno escucha a otra persona hablar no sólo atiende a la información auditiva y visual, sino también, de forma inconsciente, a las "huellas táctiles" que ese discurso deja en la piel..

www.elperiódico.com

l'aire detingut entre el teu gest

.

Dins l’habitació, l’aire detingut entre el teu gest i el cos que cau fins l’abisme. La rapidesa del gir de les hores que els braços no aturen. El vertigen al·lucinatori de paral·leles divergents i en fugida. Els moviments hipnòtics de la soledat, miralls envellint-se junts. I en els rostres, l’oblit . Llums i distancies, mesures. El lleu tremolor. Trucades des de números ocults. Les portes són obertes, i el vent emmalalteix entre la teva veu i la desesperança de les fulles caigudes entre la nit i el gel.

En el escenari hi ha un teatre de personatges indeterminats. De teologies i l’origen dubtós de l’ombra. En les parets, l’ idil·li entre els núvols desfets i musiques que son aigua, riu, un fosc mar i una rebel·lia fonda. Foc elemental. Combinacions que et travessen i delimiten i fragmenten. Perquè l’espai infinit i l’univers?

.

formes estranyes en la roba humida

.

Formes estranyes cosides a la teva roba. Unes mans pacients teixint un present que s’aboca a l’aniquilació. Pensa en els antics camins, esborrats sota el pes de carrers nous. El somriure que t’esperava darrera la porta de vidres és ara una incomprensió i el cos es perd entre el temps. Naufragis. No tothom baixa dels trens en estacions equivocades, aturat en les andanes inhòspites per un enlluernament de raons desventrades. Qui travessa guerres irreals i torna a construir, pedra a pedra, la seva casa, encallat a un dolor, a un cor que emmalalteix. En els portals tancats de l’esperança, qui dorm la pobresa i mort en la derrota. L’aire que es mou, i no és el teu aire. Un ofec que creix fins l’angoixa i l’oxidació del moviment i les hores que falten fins el capvespre. I després la foscor, la nit líquida. Nu en el dolor i la roba humida i estranya.

.

la lenta i dolorosa transició entre ombres

.

La lenta i dolorosa transició entre les ombres fins arribar a tu i a la claredat dels ulls oberts en la nit fosca. Calfreds. Serps en una ondulació de lascívia en el buit. No confies en el desig, ni en el amor. No confies en tu, ni en els miralls opacs dels corredors del vent.

En les estacions de tren. Algú quasi perdut, amb tota la desesperança, el pes brutal de la derrota dels anys. Potser un somriure, un gest amable. Els vagons entren en els túnels. Anomenes els noms de la teva família, de petit. Cremen en tu els seus records. Focs des de dins de la terra.

Hi ha núvols blancs, és cert, i nens i nenes que corren en els parcs i ens donen la mà i ens alliberen d’angoixes i d’ansietats que marquen rellotges desmembrats. Ets tu qui es gira i no compren el perquè de la nit i de la teva mirada que la dilata fins l’obscuritat dels colors morts.

.

ningú porta paraules

.

Arran del son. Hi ha gent, d’ara, i també antiga. Ningú porta paraules: l’idea absurda que impedeix que m’adormi. Em miren a mi i miren aquí, des de d’immensitat de les coses irreals.

Mentrestant una sessió, afora el capvespre. Alguna cosa en la llum de l’habitació m’ho ha confessat sense entendreu. Musica incidental. La gelosia. En el límit estret del corredor, apareixen portes desconegudes. Les obro. No hi entro. Des de dins, penetren en els meus ulls. I en la superfície dels teus, descobreixo la bellesa de la meva vida, arran del son. Però tu no ets ara aquí.

Corro per aquells carrers, fins trobar-me. És possible l’abraçada. Somni de núvols blancs i veus en les estances clausurades.

.

dins els tùnels, la llum penetra la terra

.

Dins els túnels, la llum penetra la terra. Però la foscor penetra en tu, també. Símptomes: una son perillosa, un somni de carreteres i vehicles que tu condueixes, una malaltia desconeguda i brutal. I no vas sol, i no ets pots abandonar a un somieig de sal i de violentes imatges.

La mort potser és silenci, i llum. Música mínima i ceguesa d’erupcions solars. La suor que impregna la teva pell des de l’angoixa més profunda. Endinsar-me en tu, fins sentir on acabo jo i comença l’interior del teu cos. Besar-te, fins recuperar el gust prohibit, el passatge que és oblit i despertar i carrers blancs.

T’acompanya una repetició de frases, un ambigu us de la segona persona. Que ets tu, però també els altres. De l’altre. Tanques les persianes, dia a dia. I tornes a aquella casa, una i altra vegada, en somnis recurrents i d’aigua dolça.

No escrius del nucli de la teva vida. Atmosferes properes a la gravetat zero. Besa’m dins els antics túnels de l’amor.

.

d'altres: música: bruce springsteen: tunnel of love

.

.

esperaves el començament de la nit

.

Esperaves el començament de la nit, la quietud de les habitacions, l’aire en silenci d’auriculars i tempestes esgotades. Però t’allunyes del nucli, t’enfonses en superfícies d’incertesa. No hi ha foscor. La temperatura de conduccions abissals.

Actes poètics en un insomni irreal. Les parets són escriptures i la mirada encén els colors que arribaran a signes. Les hores son masses d’aigua on van a morir els elegits per mostrar els camins de terra desapareguts. Un dolor de velocitat, de vertigen, d’exclusió en files que es perden en els carrers.

Estàs a temps de recobrar els corredors en el trànsit alentit. Dins els túnels, la llum penetra la terra, i els teus passos són un territori que retrocedeix i oblides. Un esforç. Un altre tipus d’obra. Conseqüències inesperades.

El valor real de les coses. La teva ambigüitat mentrestant dorms. Esperes un altre nit, immers en equacions on ets tu.

.

d'altres: música: philip glass: the hours: the poet acts

.

.

has arribat, no hi ha paraules

.

Has arribat. No hi ha paraules, no hi han frases, ni idees, inesperades o màgiques. Lloc inhòspit, desarrelat de la teva vida. Mirades creuant l’enlluernament de la ceguesa. Entres a la casa, però en surts i ja mai tornaràs, no podràs tornar. Que tens a les mans? Pols, la cendra de dolors extingits i un foc lleu, blau, on ningú crema ja, només el buit.

En els miralls, no hi ha el teu reflexa. I dins, la teva vida no et segueix. Rebel. On són ara el rellotge i les claus? El mòbil segueix reben trucades, i algú contesta, que ja quasi no ets tu.

El final del camí de terra és l’asfalt i el silenci de la música pressa. Flors també i plantes de fulles rares, com rars insectes i temps presents captius.

.

quedava la nit

.

Abans del son quedava la nit. Enigma. Després, els matins tenen el color de la llum del sol entren per les finestres. El record canvia els dies i els seu transcurs.

.

converses circulars

.

Converses circulars. L’absurditat a l’illa central. L’angoixa dorm entre les plantes i els llibres que tens a casa. Entres dins la música, et submergeixes a la aigua. L’instant on qualla un accident a la carretera, els llums apagats estranyament.

.

et quedarà un buit, desprès

.

Et quedarà un buit. No ara, desprès. Un lent espai on la música no arriba, on les flors son corones sota l’aigua dels mesos, on el lament és dolor impenetrable, sòlid. On la gent no entra i tu estàs sol.

Oratoris de fràgil fusta, la fredor del metall i el desembre sota il·luminacions foses. Colors dominants en blanc i negre. Hi ha cadires solitàries. Mobles estructurats a l’entorn de l’absència d’ algú. I una llum que no s’apaga, ni de nit, i que et desperta a una realitat que es certa i que et parla descarnadament.

(08-11-2009)

.

el secret de les nits estrellades

.

El secret de les nits estrellades. Dels carrers que s’endinsen en el bosc i acaben en torrenteres. Entre la foscor, s’acosten els gossos salvatges. De la gent que segueix els camins de terra i arriben a ciutats noves. Les veus ressonen en la superfície de l’aire net. Sento una tristesa de cases tancades, d’arbredes impenetrables. Darrera les finestres, branques. El silenci de qui ja no hi és, però fa poc hi era. El seu espai quasi ocupat encara. Vidres fragmentant-se. Tens que ser aquí. És massa dur això. Massa bell aquest cel per veure’l sol. Massa llargues aquestes hores. El destí, daus d’acer i sang en el fons del cubilets, sense secrets, desconeguts. Estrellats.

.

naus de pedra, sostres derruïts

.

Naus de pedra. Sostres derruïts. T’has deixat l’amor dins cinemes ja tancats. En les butaques que la pluja crema en tardes de diumenge. Sessions ja oblidades.

No eren estius. Però a les butxaques segueix tenint retalls de noms i senyals que et porten a aquelles mateixes portes. I parles des de paraules que no són teves, però que és teu en el silenci fosc dels cossos que comencen a morir? Et queden fotogrames, i les mirades que alguna vegada van ser reals entre tu i qui estimaves.

El passat és una línia de platja enfonsant-se en el mar, sense tempesta, quasi sense ones. Sorra. Les pedres també acabaran en la pols de la sorra més fina. Un gest separa la soledat i el desig. Entre runes. El teu cos dansa les hores, obert al vent. Roba estripada queda enrere, en els corredors que acabaven en cortines

.

parlo des d'ahir, gastat

.

Parlo des d’ahir. Les paraules i les frases m’arriben gastades. En un altre lloc, davant potser, no aquí, hi ha una altre manera de dir les coses, de dir altres coses, que està esperant a ningú, però no és aquest. Tots els textos són alguna cosa, però no textos que necessites llegir. Habitacions d’un barroquisme exacerbat. I el silenci es clar, transparent, és un fil de baba o de saliva o d’esperma que cau de la boca i tu t’ajups i beses i t’empasses. La veritat és un lloc sense situació. Jo sóc en un altre lloc. Una platja on no vaig anar de nit. Una mort que no va ser la meva. Les vies del tren. Dins de viatgers que han perdut la memòria. De cossos dins una relació sexual embogida. De cartes de renuncies i de vides aturades.

I el lloc prop dels pous i els arbres foscos? L’escala que hi arriba. O les parets que l’oculten. Les pàgines darrera pàgines. El moviment dels guardians i dels escribes entre l’horror i el funcionament normal de les coses.

Parlo des d’un lloc que no és el meu. I tinc fred. Un fred extrem. Camino amb dificultat a prop teu. Tremolo des d’abans de tu.

.

el carrers, paper, cendra sòlida

.

Els carrers són paper, cendra sòlida. I el cansament, fins concentrar la llum en els ulls. Les mans d’ ella et guien. El teu pare torna de la feina, de nit, allà, en aquest record que construeixes de tu en la teva filla.

Ell ho sabia. En algun moment havia de veure la teva mirada estripada i oberta a un mon exclòs.

.

dins els tùnels, flors d'aigua

.

Memoràndum de greuges. Lletanies començades abans de qualsevol data real. Llargues ferides d’irrealitat.

Lucidesa d’abandonar els carrers superficials. De l’odi i la rancúnia.

Dins els túnels, flors d’aigua. Ceguesa de parets amb els noms d’assassins gravats amb dits de sang. I de portes clavades a la pedra. Els vidres de les finestres són punyals. No hi ha mirades en la foscor absoluta. Un únic i desesperat moviment dels ulls. Res. L’aire traslladat s’enfonsa amb un nou aire ja corrupta.

Dies difícils. La lucidesa suficient per no enderrocar les teves pròpies escales.

.

d'altres: música: angelo badalamenti: mulholland dr.

.

.

la profunditat de l'ull

.

Textos que perds i has llegit. Tu hi eres. No els intentes inútilment recuperar. La mort viu allà. Es allò, que ja no existeix.

La profunditat de l’ull. L’anima no hi viu, dins. L’anima viu en la superfície de la mirada. En el color del capvespre en l’horitzó. Allà. En el teus pits que veig i sento. En el lloc més allunyat de mi mateix i que sóc jo, d’alguna manera, esquinçat de mi, o fusionat a les meves reaccions.

La teva serietat. No els gestos fàcils i buscats de seducció. La teva alegria. El gest que et traeix. L’error que parla de tu, o de qui podries arribar a ser, o de qui ets i ho negues. La senzillesa del bes. T’aixeques el jersei.

Toco el teus pits. I els teus llavis emmalalteixen. Toco el teus pits. I sento una mort de mi en el seu contacte, que em penetra fins saciar-me. Petits gots en cercle. Mesures de vi. Embriaguesa de tu, fins ofegar la soledat.

Textos que no són literatura. Memoràndums. Que algú llegeix. Tinc senyals que no em serveixen per evitar els naufragis, ni per trobar les carreteres correctes. Ni a tu en l’hora justa que és possible.

.

travessar l'adéu, un buit líquid

.

Travessar l’adéu, només queda un buit líquid. Una absència inesperada del vol dels ocells. Dins ressona encara la teva veu en les parets d'aquest ara que es torna gris i té l'aire que anuncia la pluja, una tristesa d’objectes aturats. Els camins de tornada semblen més llargs, i el seu rastre es perd entre els teus records i la boira.

En les gotes que cauran, explosions de cadenes de paraules. I la superfície de l'aigua en els bassals, tremola quasi imperceptiblement, però té un dolor espès i profund, que s’arrapa a la teva pell, que dibuixa carenes de muntanyes en monedes que guardes entre el desig.

.