Entre les parets on el silenci es condensa. Fins ser una presencia, un cos absent, una veritat que enfonsa les rajoles del terra. Les llargues sales on l’aire és un mur entre habitants sense temps. Teranyines entre el doble vidre de les finestres. En algun corredor, hi ha d’haver un lloc amb les poques paraules que queden. Un petita prestatgeria encastada, un armari oblidat.
Qui camina de nit i les seves passes ressonen en tots el llits de d’insomni? Qui entra i surt de l’edifici només fitxant en rellotges de treball? Qui se’n porta en les butxaques, que ignora, la història de dies i de vides dins l’angoixa?
Tu entres per la porta de cinemes i saps que en qualsevol moment tancaràs la pantalla i s’acabaran els personatges i la inquietud.
Però, realment on ets tu? Practiques exorcismes. Penetrant en túnels que saps cecs. Per on trobes l’esfera quasi perfecta, l’ inquietud que es converteix en plenitud. El domini de l’angoixa de les hores.
.
