0000 00 00

les rutes actuals

http://carrersfinals.blogspot.com.es/

final -0

.

És suficient. Fins aquí.

FINAL

.

final -1

.

22.

En el final del carrer, la porta mig tancada, i dins la casa, una foscor d’absències.

El final de tot això. Que estrany el color del cel aquest capvespre. He mirat els teus ulls, alguna cosa incomprensible per a mi. Atures amb les teves mans l’aire d’un desig, la llum del llamp. En un gest que paralitza les paraules. Tens el poder.

Crueltats innecessàries. La por fa créixer monstres entre l’herba.

Ja res importa. El paisatge és ja passat.

.

final -2

.

He baixat a prop del riu. He vist tristes processons de suïcides en el ponts derruïts. La seva caiguda banal a l’aigua bruta. El seu plor amb el cor a la ma per no poder morir. I en la buidor dels ulls, la mirada que van estimar.

.

final -3

.

La porta tancada amb clau. Les finestres travades. Ets dins l’habitació, a les fosques. En l’aire notes el seu tremolor. Ella, tu, hi és també, hi ets també. D’una manera obsessiva.

Si m’obrissin la porta. Si em deixessin sortir. Si sortís als corredors. Resseguiria el meu enyor de tu per cada un dels dies.

Els altres dies, els de visita en que et veig, trista. Amb una tristesa de mars i muntanyes caient, de temporals en el gris i la nit i la pluja i el vent. Una tristesa fonda que em pren tota esperança possible.

Jo estic tancat aquí. Hores del desfici. El càstig per fugir i anar fins a tu. Banalitats. El que em reten és la por a descobrir que no hi ha cap paisatge possible.

.

d'altres: música: g puccini: un bel di vedremo

.

.

t'atures

.

T’atures.

No penses en res.

Per poc temps:

t’arrossega la vida de la que quasi no parles i sents a prop dels anhels.

.

una calada de la teva boca

.

La gent que marxa. I que marxa per ja no tornarà mai. Amagats en soterranis on les bombetes estan embolicades de plàstics negres. No recorden el seu nom entre la humitat de les pedres. Sols en un amuntegament d’anys d’oblit i de vida lentíssima. Hi ha corredors verticals en un ascens de vertigen fins aquí. I en l’aire clos que puja sento els rastres de l’alè dels que jo estimava.

... ...

Una calada de la teva boca. Conec l’alè torbador fins el vertigen.

Com guardarem l’aigua si en el fons dels pous sento moure’s la gelosia com un animal obscur i assassí i corrupta ?

Però vull més, arribar a l’olor de les paraules que no dius. Besar-te en elles.

Puges al pont, pujo, i crides, i crido. Ningú respon, no respons. El silenci gira i dibuixa la soledat, la pell aspectant.

Llàgrimes, aigua. Regalima entre els dits que toquen la teva boca.

.

no en el paisatge on em dibuixes

.

Em descrius. Raspes i il·lumines el meu interior molt a prop de la veritat.

Descripcions de mi en l’habitació de la llum. Queden paraules i mirades que no puc recuperar en sincronia. En un somni se’m apareix el teu nom, Draude. I la paraula que em dius i on m’abraço: gelosia.

Sóc jo, però no sóc on em busques. No en el paisatge on em dibuixes.

Que hi ha dins el meu rostre al moment de marxar?

Qui seu per esperar deu minuts. Qui seu amb la certesa d’esperar setmanes, i espera.

.

imatges on et perdo

.

Les imatges de la pel·lícula segueixen repetint-se dins teu.

I entretant, jo:

perdo la teva companyia.

.

el mateix gest repetit en diferents rostres

.

Actes. El mateix gest repetit en diferents rostres: exclosos entre ells. Un estranyament entre la irrealitat i la por, la sospita. En el terra, fragments de realitats que es desfan. Les marques de les posicions als sòcols. La línia de guix que delimita i dibuixa rostres, cossos, assassinats. Una absència inesperada. Qui mor en això? Qui naufraga sense barques ni rius ni mars on navegar?

Hi han falles en els actes de les hores fins engranar anys.

.

actes

.

Els actes que no vius ara, són mort entre pèrdues ermes.

Els anys on ja no hi ha espera dansen en sales grans, a despit de l’edat, o per l’edat.

.

d'altres: música: dustin o'halloran: prelude 2

.

.

en el preludi, hipòtesis

.

En el preludi de la febre. En la bellesa d’un preludi. En la lenta música on t’acostes i no arribo encara a posseir-te. En l’aire immòbil entre les columnes i els cossos i el magma.

Hipòtesis. Arran de pell i de tu mateix. I en els dits, el desgast dels anys i llàgrimes en forma de boira, petits núvols. Tanques les finestres. En els camins que ja mai faràs, per arribar altre cop a la gent que ja no és a la teva vida, hi ha el pes del teu cos quan mori.

Hipòtesis. Del perquè l’esforç i la tenacitat de tots els anys. Dia darrera dia. Per construir les figures on és materialitzen els somnis, els anhels, el desig la felicitat. I del perquè del foc i l’aniquilació que tu mateix encens.

Corro fins a prop teu i m’aturo per tornar a allunyar-me . Penetro senyals en el teu territori. Illes salvatge. Dir-te tots els noms de l’amor. No només el desig de posseir-te. Més enllà del sexe. Desig obscur que escull cec i en el centre de mi mateix, el dolor possible més profund.

En el final de la febre. Xarxes en l’aigua. Res a oferir. La veritat nua on no arribo, on no té espai la seducció. Baranes de vidre i un abisme insuportable de les raons de vida de l’altre. Un sol esglaó, la distancia que ja no em pertany i on no respiro.

No arribo a comprendre. Ho apunto a les parets de les habitacions.

.

silencis incidentals en la línia confusa

.

Música per silencis incidentals. Entre dues frases, entre dos, tu i jo. Entre murs, espais. Una foscor de trucades de telèfons . Dins, insectes. Fora, les hores del desfici.

Repeticions. La línia confusa que és repeteix i no aïllo. Qui sóc. Qui ets. Representacions. I al mig, escenaris enrunant-se. Cossos, moviments que no veig, ni capto. Intueixo el sentit, el mòbil. I la veritat penetra en la carn, sense pietat.

Tímides trucades en portals insonors. El pes ingràvid del desig i el vertigen localitzat en l’aire. Morir en suspens.

La pedra és unívoca. Desig. Fàstic. L’insuportable ambigüitat de la superfície de les paraules i del teu gest. Porositats. Sòlids liquant. Aire en transformació. Ofec.

Viure dins la musica fins oblidar la veu. Embogir entre corredors en moviment i ser en el capvespre una senyal per a altres. Perduts. Nàufrags.

I dansen. Hi ha una bella dansa de cossos. Un enlluernament que fa brillar la realitat.
.

l'aire ferit entre els corredors

.

Codis secrets que quallen el desig. Desconeguts. Fins embogir en un gir de l’aire ferit entre els corredors foscos on s’esgota la vida.

Aigües brutes, estancades, inundant les habitacions del teu record, el futur sense esperança.

En els ponts dels suïcides. La lucidesa de no aturar-se. Fins arribar a la gent de les parades dels autobusos absents. En els seus rostres, hi ha el rostre que no veus en els miralls. El teu rostre, mascara, pell, gest en transformació. Òrgans vitals arran de la superfície .

Els carters perduts amb els missatges que algun cop vas construir. Ponts entre l’ il·lusió i la distancia infranquejable. I que algú va llençar a les escombraries.

De lo que és nostre i no ens pertany ja a nosaltres. Usdefruits dels objectes i passions que han motivat la nostre vida i pertany ja als nostres fills o a ningú, i de la mateixa manera acabaran en l’oblit. Que pertany ja a vosaltres.

No hi ha codis en aquestes frases. Confessions secretes en esglésies liquides. Entre les seves pedres, exposicions de cossos despullats, sexes oberts. Sang. Suplici. Mort. Martiris. Representacions d’ una imatge de dona entre arxius inabastables de fotografies. Allà dins. D’una manera secreta.

Hi ha parets de mi que s’ensorren. Habitacions que embogeixen. I dins la mirada la certesa del meu cos condemnat, que l’aire crema. Runes incendiades entre l’herba.

No t’arrossegaré al foc. Però lo que no crema en el desig i els seus incendis, està perdut. El gel i el ressentiment i la buidor i la indiferència ... ho destrueixen d’una manera mes profunda.

...

Dels focs que no pots encendre per voluntat i et cremen profundament.

Dels focs buits que et cremen sense esperança.

De les qualitats del foc. I dels intervals on sonen àries, duets, música i el silenci de no saber-ne res.

.

.

No és per a mi el foc que crema dins els teus ulls. En el meu pit en crema un altre, proper a un ofegament dins l’angoixa, a andanes solitàries en el capvespre, a trens inundats, a vies tristes i oblidades.

No tinc cap certesa. Només dels meus dits al vidre de la finestra. Fredor. I en el carrer, la pluja, immensa: l’ immensitat del bosc on torno a entrar, sense camins, sense esperança.

No t’agrada l’aigua, però en els teus llavis hi ha l'ànsia de pous secs sota la tempesta. Reductes del desig. La teva boca, el gest del teu llavi inferior. Les gotes que et regalimen cap altres ansietats.

No puc. És una ferida fins l’os la que incendia la meva vida més enllà dels rostres que no veig en els miralls absents. I els ossos desfent-se quan m’allunyo de tu i la teva veu es ja nomes aire silenciós.

No arribo a tu. Les meves mans et busquen i toquen el teu cos. Però no arribo a la profunditat del teu dolor, al desig que esclata en tu, a la superfície de les formes on seria possible seduir-te.

Si. Alguna cosa semblant a l'amor entre la realitat despietada, la llum dels vagons, el cansament i la febre.

.

febre persistent, foc amagat

.

Dècimes. Una lleu febre, persistent a traves de les setmanes. Queda un record, una memòria oculta, un foc amagat que va cremant els interiors de cossos closos, les arrels del teu somriure. Un desig cec que palpa entre parets d’ignorància.

Amb que lluitaràs? Amb paraules que se’t trenquen a les mans, abans de qualsevol gest? Amb imatges que devoren les fotografies que serien la raó de tu i del silenci? Lluitaràs amb res contra els exèrcits de la matinada i la d’una realitat despietada?

Hi ha respostes escrites. Codis il·legibles en els tiquets del supermercats. En els horaris canviants dels trens. En les formes de la lluna. Medicines en les que no confies.

.

potser el buit, només?

.

Potser el buit. Sense paraules. Emocions bàsiques. Potser un ofec, un aire tèrbol en el que no et pots moure. En els corredors de la llum sense esperança, solitàries figures caminen sense rumb. Musica de fluorescents moribunds i les veus rovellades de darrera les portes grises.

Monotonia d’aquest ara lent i pesarós. Inquietud de les finestres que s’obren a cels i a una línea de llum en l’horitzó, entre els núvols foscos de tempesta i el terra obscur. Cau la tarda, la tardor, l’esperança. Quedarà el buit, només?

.

d'altres: escrits: ian mcewan: amor perdurable

.

“ Com un jo en un somni, jo era alhora la primera i la tercera persona. Actuava i em veia com actuava. Tenia els meus pensaments i els veia flotar en una pantalla. Igual com en un somni... ”

Ian McEwan

Enduring Love

Igual com en un poema

.

espero entre els dies que desapareixen

.

Espero entre els dies que desapareixen. I on la meva resta ha començat. Les fulles omplint els carrers. No hi ha portes en la teva cel·la. No hi ha parets. No hi ha cel·la. Un dubta fins el vertigen. L’aire es qualla en una substancia porosa i translúcida. Ets lliure en la llibertat on la mirada s’enfonsa endins, on els dits creixent i s’estiren fins arribar a la carícia i al crim.

T’espero a tu en els trens. La línia de les vies en el horitzó. Una musica mínima. La tendresa de les paraules que floten en l’aigua dels rierals. I en el cel, l’arc elèctric. Estructures que et parlen de la vida dels altres i de tu.

.

equivoques dates, direccions

.

Equivoques dates i direccions. Del fons dels pous emergeix l’aire. Clos. Pedres i magma. Els dies retornen i el rostre de la gent que s’espera en les voreres té la qualitat del somni. Boira.

La por obscura als insectes i les hores del desfici recargolant-se entre un gust estrany. L’essència del temps que mort entre la llum d’un crim. No arribes caminant a salvar-te. No hi ha sortida.

El teu cos. Entrada. La meva veu hi ha arriba. Unes mans esborren les paraules de la teva pell. Trist, gelós. Vull saber dels registres on escrius la teva vida. Carícia. Ombra. Maniobres de seducció. Somriure. En la línia de l’horitzó a la sortida dels túnels hi ha inscrita la contrasenya. No puc.

.

d'altres: www.nature.com: paraules en el teu cos

.

Feel the noise

---

When we listen to human speech we use a combination of the senses: the ears, obviously, and the eyes to see how a speaker's face changes the perception of consonant sounds. Experiments seeking to add the sense of touch to the mix have until now been inconclusive. Many languages use an expulsion of air to change vowel or consonant sounds — in English to distinguish a sound like 'da' from the microphone-popping 'pa'. Bryan Gick and Donald Derrick take that 'puff of air' as the starting point for a study of whether the sense of touch can contribute to what we 'hear'. They applied small, inaudible air puffs to the skin of volunteers who were simultaneously listening to a series of consonant sounds. Air puffs aimed at either the hand or neck made it more likely that aspirated sounds would be heard. So 'b' was misheard as 'p' following an air puff. This work could prove useful in the future development of audio and telecommunication aids for the hearing impaired.

http://www.nature.com.

.

EFE
LONDRES

Un grupo de científicos han asignado una nueva función en la piel humana, además de ejercer de barrera protectora del organismo frente al entorno y de contribuir al mantenimiento íntegro de sus estructuras, la de actuar como un "segundo oído" capaz de recibir sonidos a través de las corrientes de aire.

Este descubrimiento, que publica la revista británica Nature, supone un gran paso adelante a la hora de comprender cómo los órganos sensoriales colaboran para recibir los sonidos y podría tener importantes implicaciones en el desarrollo de dispositivos de audio para las personas con problemas auditivos.

Corrientes de aire

Según un grupo de científicos de la Universidad British Columbia de Vancouver (Canadá), dirigido por el profesor Bryan Gick, la gente "oye" a través de la piel las corrientes de aire creadas por su interlocutor al hablar, a pesar de que éstas pasan desapercibidas para el oído.

Son las sílabas aspiradas (como por ejemplo "pa" y "ta") las que crean esas corrientes de aire que, según los investigadores, llegan a la superficie cutánea y permiten completar el puzzle comunicativo.

Huellas táctiles

Es más, aseguran que cuando un flujo de aire alcanza la piel del cuello y manos de manera fortuita en el mismo momento en que el interlocutor está pronunciando sílabas que no producen ninguna corriente de aire (como por ejemplo "ba" y "da"), el organismo confunde estas sílabas con las aspiradas ("pa" y "ta").

Esto indica, en su opinión, que cuando uno escucha a otra persona hablar no sólo atiende a la información auditiva y visual, sino también, de forma inconsciente, a las "huellas táctiles" que ese discurso deja en la piel..

www.elperiódico.com

l'aire detingut entre el teu gest

.

Dins l’habitació, l’aire detingut entre el teu gest i el cos que cau fins l’abisme. La rapidesa del gir de les hores que els braços no aturen. El vertigen al·lucinatori de paral·leles divergents i en fugida. Els moviments hipnòtics de la soledat, miralls envellint-se junts. I en els rostres, l’oblit . Llums i distancies, mesures. El lleu tremolor. Trucades des de números ocults. Les portes són obertes, i el vent emmalalteix entre la teva veu i la desesperança de les fulles caigudes entre la nit i el gel.

En el escenari hi ha un teatre de personatges indeterminats. De teologies i l’origen dubtós de l’ombra. En les parets, l’ idil·li entre els núvols desfets i musiques que son aigua, riu, un fosc mar i una rebel·lia fonda. Foc elemental. Combinacions que et travessen i delimiten i fragmenten. Perquè l’espai infinit i l’univers?

.

formes estranyes en la roba humida

.

Formes estranyes cosides a la teva roba. Unes mans pacients teixint un present que s’aboca a l’aniquilació. Pensa en els antics camins, esborrats sota el pes de carrers nous. El somriure que t’esperava darrera la porta de vidres és ara una incomprensió i el cos es perd entre el temps. Naufragis. No tothom baixa dels trens en estacions equivocades, aturat en les andanes inhòspites per un enlluernament de raons desventrades. Qui travessa guerres irreals i torna a construir, pedra a pedra, la seva casa, encallat a un dolor, a un cor que emmalalteix. En els portals tancats de l’esperança, qui dorm la pobresa i mort en la derrota. L’aire que es mou, i no és el teu aire. Un ofec que creix fins l’angoixa i l’oxidació del moviment i les hores que falten fins el capvespre. I després la foscor, la nit líquida. Nu en el dolor i la roba humida i estranya.

.

la lenta i dolorosa transició entre ombres

.

La lenta i dolorosa transició entre les ombres fins arribar a tu i a la claredat dels ulls oberts en la nit fosca. Calfreds. Serps en una ondulació de lascívia en el buit. No confies en el desig, ni en el amor. No confies en tu, ni en els miralls opacs dels corredors del vent.

En les estacions de tren. Algú quasi perdut, amb tota la desesperança, el pes brutal de la derrota dels anys. Potser un somriure, un gest amable. Els vagons entren en els túnels. Anomenes els noms de la teva família, de petit. Cremen en tu els seus records. Focs des de dins de la terra.

Hi ha núvols blancs, és cert, i nens i nenes que corren en els parcs i ens donen la mà i ens alliberen d’angoixes i d’ansietats que marquen rellotges desmembrats. Ets tu qui es gira i no compren el perquè de la nit i de la teva mirada que la dilata fins l’obscuritat dels colors morts.

.

ningú porta paraules

.

Arran del son. Hi ha gent, d’ara, i també antiga. Ningú porta paraules: l’idea absurda que impedeix que m’adormi. Em miren a mi i miren aquí, des de d’immensitat de les coses irreals.

Mentrestant una sessió, afora el capvespre. Alguna cosa en la llum de l’habitació m’ho ha confessat sense entendreu. Musica incidental. La gelosia. En el límit estret del corredor, apareixen portes desconegudes. Les obro. No hi entro. Des de dins, penetren en els meus ulls. I en la superfície dels teus, descobreixo la bellesa de la meva vida, arran del son. Però tu no ets ara aquí.

Corro per aquells carrers, fins trobar-me. És possible l’abraçada. Somni de núvols blancs i veus en les estances clausurades.

.

dins els tùnels, la llum penetra la terra

.

Dins els túnels, la llum penetra la terra. Però la foscor penetra en tu, també. Símptomes: una son perillosa, un somni de carreteres i vehicles que tu condueixes, una malaltia desconeguda i brutal. I no vas sol, i no ets pots abandonar a un somieig de sal i de violentes imatges.

La mort potser és silenci, i llum. Música mínima i ceguesa d’erupcions solars. La suor que impregna la teva pell des de l’angoixa més profunda. Endinsar-me en tu, fins sentir on acabo jo i comença l’interior del teu cos. Besar-te, fins recuperar el gust prohibit, el passatge que és oblit i despertar i carrers blancs.

T’acompanya una repetició de frases, un ambigu us de la segona persona. Que ets tu, però també els altres. De l’altre. Tanques les persianes, dia a dia. I tornes a aquella casa, una i altra vegada, en somnis recurrents i d’aigua dolça.

No escrius del nucli de la teva vida. Atmosferes properes a la gravetat zero. Besa’m dins els antics túnels de l’amor.

.

d'altres: música: bruce springsteen: tunnel of love

.

.

esperaves el començament de la nit

.

Esperaves el començament de la nit, la quietud de les habitacions, l’aire en silenci d’auriculars i tempestes esgotades. Però t’allunyes del nucli, t’enfonses en superfícies d’incertesa. No hi ha foscor. La temperatura de conduccions abissals.

Actes poètics en un insomni irreal. Les parets són escriptures i la mirada encén els colors que arribaran a signes. Les hores son masses d’aigua on van a morir els elegits per mostrar els camins de terra desapareguts. Un dolor de velocitat, de vertigen, d’exclusió en files que es perden en els carrers.

Estàs a temps de recobrar els corredors en el trànsit alentit. Dins els túnels, la llum penetra la terra, i els teus passos són un territori que retrocedeix i oblides. Un esforç. Un altre tipus d’obra. Conseqüències inesperades.

El valor real de les coses. La teva ambigüitat mentrestant dorms. Esperes un altre nit, immers en equacions on ets tu.

.

d'altres: música: philip glass: the hours: the poet acts

.

.

has arribat, no hi ha paraules

.

Has arribat. No hi ha paraules, no hi han frases, ni idees, inesperades o màgiques. Lloc inhòspit, desarrelat de la teva vida. Mirades creuant l’enlluernament de la ceguesa. Entres a la casa, però en surts i ja mai tornaràs, no podràs tornar. Que tens a les mans? Pols, la cendra de dolors extingits i un foc lleu, blau, on ningú crema ja, només el buit.

En els miralls, no hi ha el teu reflexa. I dins, la teva vida no et segueix. Rebel. On són ara el rellotge i les claus? El mòbil segueix reben trucades, i algú contesta, que ja quasi no ets tu.

El final del camí de terra és l’asfalt i el silenci de la música pressa. Flors també i plantes de fulles rares, com rars insectes i temps presents captius.

.

quedava la nit

.

Abans del son quedava la nit. Enigma. Després, els matins tenen el color de la llum del sol entren per les finestres. El record canvia els dies i els seu transcurs.

.

converses circulars

.

Converses circulars. L’absurditat a l’illa central. L’angoixa dorm entre les plantes i els llibres que tens a casa. Entres dins la música, et submergeixes a la aigua. L’instant on qualla un accident a la carretera, els llums apagats estranyament.

.

et quedarà un buit, desprès

.

Et quedarà un buit. No ara, desprès. Un lent espai on la música no arriba, on les flors son corones sota l’aigua dels mesos, on el lament és dolor impenetrable, sòlid. On la gent no entra i tu estàs sol.

Oratoris de fràgil fusta, la fredor del metall i el desembre sota il·luminacions foses. Colors dominants en blanc i negre. Hi ha cadires solitàries. Mobles estructurats a l’entorn de l’absència d’ algú. I una llum que no s’apaga, ni de nit, i que et desperta a una realitat que es certa i que et parla descarnadament.

(08-11-2009)

.

el secret de les nits estrellades

.

El secret de les nits estrellades. Dels carrers que s’endinsen en el bosc i acaben en torrenteres. Entre la foscor, s’acosten els gossos salvatges. De la gent que segueix els camins de terra i arriben a ciutats noves. Les veus ressonen en la superfície de l’aire net. Sento una tristesa de cases tancades, d’arbredes impenetrables. Darrera les finestres, branques. El silenci de qui ja no hi és, però fa poc hi era. El seu espai quasi ocupat encara. Vidres fragmentant-se. Tens que ser aquí. És massa dur això. Massa bell aquest cel per veure’l sol. Massa llargues aquestes hores. El destí, daus d’acer i sang en el fons del cubilets, sense secrets, desconeguts. Estrellats.

.

naus de pedra, sostres derruïts

.

Naus de pedra. Sostres derruïts. T’has deixat l’amor dins cinemes ja tancats. En les butaques que la pluja crema en tardes de diumenge. Sessions ja oblidades.

No eren estius. Però a les butxaques segueix tenint retalls de noms i senyals que et porten a aquelles mateixes portes. I parles des de paraules que no són teves, però que és teu en el silenci fosc dels cossos que comencen a morir? Et queden fotogrames, i les mirades que alguna vegada van ser reals entre tu i qui estimaves.

El passat és una línia de platja enfonsant-se en el mar, sense tempesta, quasi sense ones. Sorra. Les pedres també acabaran en la pols de la sorra més fina. Un gest separa la soledat i el desig. Entre runes. El teu cos dansa les hores, obert al vent. Roba estripada queda enrere, en els corredors que acabaven en cortines

.

parlo des d'ahir, gastat

.

Parlo des d’ahir. Les paraules i les frases m’arriben gastades. En un altre lloc, davant potser, no aquí, hi ha una altre manera de dir les coses, de dir altres coses, que està esperant a ningú, però no és aquest. Tots els textos són alguna cosa, però no textos que necessites llegir. Habitacions d’un barroquisme exacerbat. I el silenci es clar, transparent, és un fil de baba o de saliva o d’esperma que cau de la boca i tu t’ajups i beses i t’empasses. La veritat és un lloc sense situació. Jo sóc en un altre lloc. Una platja on no vaig anar de nit. Una mort que no va ser la meva. Les vies del tren. Dins de viatgers que han perdut la memòria. De cossos dins una relació sexual embogida. De cartes de renuncies i de vides aturades.

I el lloc prop dels pous i els arbres foscos? L’escala que hi arriba. O les parets que l’oculten. Les pàgines darrera pàgines. El moviment dels guardians i dels escribes entre l’horror i el funcionament normal de les coses.

Parlo des d’un lloc que no és el meu. I tinc fred. Un fred extrem. Camino amb dificultat a prop teu. Tremolo des d’abans de tu.

.

el carrers, paper, cendra sòlida

.

Els carrers són paper, cendra sòlida. I el cansament, fins concentrar la llum en els ulls. Les mans d’ ella et guien. El teu pare torna de la feina, de nit, allà, en aquest record que construeixes de tu en la teva filla.

Ell ho sabia. En algun moment havia de veure la teva mirada estripada i oberta a un mon exclòs.

.

dins els tùnels, flors d'aigua

.

Memoràndum de greuges. Lletanies començades abans de qualsevol data real. Llargues ferides d’irrealitat.

Lucidesa d’abandonar els carrers superficials. De l’odi i la rancúnia.

Dins els túnels, flors d’aigua. Ceguesa de parets amb els noms d’assassins gravats amb dits de sang. I de portes clavades a la pedra. Els vidres de les finestres són punyals. No hi ha mirades en la foscor absoluta. Un únic i desesperat moviment dels ulls. Res. L’aire traslladat s’enfonsa amb un nou aire ja corrupta.

Dies difícils. La lucidesa suficient per no enderrocar les teves pròpies escales.

.

d'altres: música: angelo badalamenti: mulholland dr.

.

.

la profunditat de l'ull

.

Textos que perds i has llegit. Tu hi eres. No els intentes inútilment recuperar. La mort viu allà. Es allò, que ja no existeix.

La profunditat de l’ull. L’anima no hi viu, dins. L’anima viu en la superfície de la mirada. En el color del capvespre en l’horitzó. Allà. En el teus pits que veig i sento. En el lloc més allunyat de mi mateix i que sóc jo, d’alguna manera, esquinçat de mi, o fusionat a les meves reaccions.

La teva serietat. No els gestos fàcils i buscats de seducció. La teva alegria. El gest que et traeix. L’error que parla de tu, o de qui podries arribar a ser, o de qui ets i ho negues. La senzillesa del bes. T’aixeques el jersei.

Toco el teus pits. I els teus llavis emmalalteixen. Toco el teus pits. I sento una mort de mi en el seu contacte, que em penetra fins saciar-me. Petits gots en cercle. Mesures de vi. Embriaguesa de tu, fins ofegar la soledat.

Textos que no són literatura. Memoràndums. Que algú llegeix. Tinc senyals que no em serveixen per evitar els naufragis, ni per trobar les carreteres correctes. Ni a tu en l’hora justa que és possible.

.

travessar l'adéu, un buit líquid

.

Travessar l’adéu, només queda un buit líquid. Una absència inesperada del vol dels ocells. Dins ressona encara la teva veu en les parets d'aquest ara que es torna gris i té l'aire que anuncia la pluja, una tristesa d’objectes aturats. Els camins de tornada semblen més llargs, i el seu rastre es perd entre els teus records i la boira.

En les gotes que cauran, explosions de cadenes de paraules. I la superfície de l'aigua en els bassals, tremola quasi imperceptiblement, però té un dolor espès i profund, que s’arrapa a la teva pell, que dibuixa carenes de muntanyes en monedes que guardes entre el desig.

.

l'intensitat decreixent del teu somriure

.

Entre la boira i els túnels. Focus de llum negra. Un espai on el somni es dilueix i surt per portes obertes en el mur. Destinacions desconegudes. Estranyes imatges. Els sons de l’arena en el vent. L’espuma del mar xisclant entre les ones. Ocells moribunds i núvols de tempesta. Tot en aquest soterranis sense límits. Inundacions imprevistes i el dolor sec, petit i rotund de perdre alguna cosa irrecuperable i oblidada.

L’ intensitat decreixent del teu somriure. L’ansietat cavalca embolcallada en un vel de promeses. I el teu gest atura tot perill. Sobre les roques dels marges neixen flors grogues i il·luminen petites morts.

.

la superfície porosa de les paraules

.

La superfície porosa de les paraules. El líquid destil·lat de l’absència, la tristesa i les hores on el teu cos és filtre. Si hi ets, el carrer és clar i l’aire nou. Però dins dels signes el buit crea estructures de gel. I de la teva veu només m’arriba el moviment disgregat dels llavis.

Respirar el fons sec dels pous. L’ humitat d’altres vegades. La llum sense pietat. I el contacte llefiscós de mans desconegudes en parets.

No se on sóc, ara. La gent s’aparta. No se la profunditat de la mirada. No se el color perdut dels ulls. Meva. Meus. Les paraules són esferes toves i fràgils que no em salven. Em condemnen a la superfície de textos: extenses planícies on el galop dels cavalls salvatges és una soledat d’espais infinits.

.

oberts al vent, i damunt les taules

.

Menjadors oberts al vent. I damunt les taules, carn sense coure d’animals massa morts. Has perdut fins quedar buit i desventrat. No és un deliri, ni una al·lucinació abjecta. Els corredors estrets entre els carrers i la nit. Pluja en els plats i en els gots, els coberts es rovellen.

Sense pausa, files interminables de gent que s’asseu i s’aixeca. Gent que et mira, o no et veu, i passa i oblida i no torna a aparèixer. Sovint diries alguna cosa, oferiries aigua o un somriure, donaries la mà. Són boira, cartells que es desfan en les parets. Cadires trencades en els menjadors. I en les estovalles molles, una trista acumulació de dinars i pobresa.

.

l'herba, entre els murs de cendres

.

L’herba creixerà entre els murs de cendres. Entre els ferros recargolats per el foc, hi haurà petits nius d’ocells. Darrera la tempesta, el cel és més blau, però les platges apareixen amb la sang oblidada de la mar profunda. Edificis cremats. La remor d’ombres mortes. Ascensors inutilitzats, escales d’esglaons absents.

Queda la música. El cos nou i l’ampla avinguda on el record són les fulles que encara no han caiguts d’aquest arbres ja gastats. La sal al seus troncs. L’escorça oberta.

I tanmateix es possible. Els camins segueixen sota la sorra i el fang. I t’esperen.

.

algú escriu per tu i mou el cursor

.

No sents veus, però algú escriu per tu i mou el cursor i anota al marge sons, frases, la línia d’ombra que va del corredor fins les habitacions tancades. I darrera la porta, dins, una conversa, silencis, els gemecs d’una penetració.

Viatge al·lucinatori. Les parets s’obren: túnels: soterranis: aigua negra i una foscor de llums mortes. Hi ha gent, vivint en el passat. Hi ha ombres de la gent d’ara. Tu mateix no hi ets.

Buidatge de naus en la nit. Murmuris entre les fulles podrint-se.

.

dates els fulls, res queda en tu

.

Dates els fulls i l’odi rebenta per l’aire de l’habitació. No pots respirar. Una angoixa que s’arrela en els pulmons. Un vòmit de mort que no t’arriba a la boca i et crema el coll.

Segueixes marcant cada paper amb signes que estranyes i desconeixes. Un tremolor de por. No t’arriben sons ni paraules. Un brunzit d’insectes que moren en una agonia interminables d’ales trencades i sucs sortint de cossos esclafats.

Sobre la taula, en un ordre perfecta, un catàleg de les teva escriptura en fulls il·legibles. La llum crema els teus ulls, i no tens recer ni forma d’aturament.

Res queda en tu. Buidatge del que no sortiràs. Tancs d’aigua al hivern. Qui neda abans que el gel els trenqui?

.

fragments

.

Fragments. Les raons elementals i senzilles.

L’aigua. L’adéu ofegat entre les papereres. El dolor profund del teu gest. El menyspreu de la pluja en els carrers perduts.

L’aire que compartim i que tu omples amb la teva olor i el teu riure i les teves absències. La terra, el foc, la lluna que oblides i els capvespres que no hem trobat.

Les hores del desfici ens allunyen. Ens corroeixen la pell fins dins el cos i el plor. No m’esperis després que tornin tots.

El reflexa d’una mirada desconeguda en el teu cos. Desig. Article determinat. Al teu voltant, els vagons de metro, es perden en els túnels. I no hi som. Fragments.

.