La porta tancada amb clau. Les finestres travades. Ets dins l’habitació, a les fosques. En l’aire notes el seu tremolor. Ella, tu, hi és també, hi ets també. D’una manera obsessiva.
Si m’obrissin la porta. Si em deixessin sortir. Si sortís als corredors. Resseguiria el meu enyor de tu per cada un dels dies.
Els altres dies, els de visita en que et veig, trista. Amb una tristesa de mars i muntanyes caient, de temporals en el gris i la nit i la pluja i el vent. Una tristesa fonda que em pren tota esperança possible.
Jo estic tancat aquí. Hores del desfici. El càstig per fugir i anar fins a tu. Banalitats. El que em reten és la por a descobrir que no hi ha cap paisatge possible.
.
