El secret de les nits estrellades. Dels carrers que s’endinsen en el bosc i acaben en torrenteres. Entre la foscor, s’acosten els gossos salvatges. De la gent que segueix els camins de terra i arriben a ciutats noves. Les veus ressonen en la superfície de l’aire net. Sento una tristesa de cases tancades, d’arbredes impenetrables. Darrera les finestres, branques. El silenci de qui ja no hi és, però fa poc hi era. El seu espai quasi ocupat encara. Vidres fragmentant-se. Tens que ser aquí. És massa dur això. Massa bell aquest cel per veure’l sol. Massa llargues aquestes hores. El destí, daus d’acer i sang en el fons del cubilets, sense secrets, desconeguts. Estrellats.
.
