La superfície porosa de les paraules. El líquid destil·lat de l’absència, la tristesa i les hores on el teu cos és filtre. Si hi ets, el carrer és clar i l’aire nou. Però dins dels signes el buit crea estructures de gel. I de la teva veu només m’arriba el moviment disgregat dels llavis.
Respirar el fons sec dels pous. L’ humitat d’altres vegades. La llum sense pietat. I el contacte llefiscós de mans desconegudes en parets.
No se on sóc, ara. La gent s’aparta. No se la profunditat de la mirada. No se el color perdut dels ulls. Meva. Meus. Les paraules són esferes toves i fràgils que no em salven. Em condemnen a la superfície de textos: extenses planícies on el galop dels cavalls salvatges és una soledat d’espais infinits.
.
