Teclegés insomne els noms dels dies que han passat. Es l’alta nit. El moment culminant de la foscor. Si ara s’aturés la remor del vent, el silenci seria horror, un buit sense límits dins els cossos sols i perduts en l’immensitat de la vida i la soledat.
Cada dia té un nom. Trenta dies per dotze mesos per cinquanta anys. Una llarga llista. Indesxifrable. El darrer nom es el que desconeixes. El que et crema.
Els escrius tots, lenta i inexorablement. Sense cap esperança. En un somni estaven ja escrits en murs blancs. Al seu peu, s’acumulaven imatges de cossos sacsejats per la por. Tots menys el darrer.
Sota les tecles dels teu portàtil viuen insectes: estranyes, fosforescents, minúscules formes que salten a la teva pell i t’arrabassen la memòria dels dies, aquells noms que oblides i no pots nombrar.
.
