Em queda la música. Per travessar la distancia i acostar-me. Ets lluny: en les parets, en la roba que noto a la meva pell, en aquest cos meu que em dol. En la soledat d’ara on no hi ets. Obres portes d’habitacions, i quan marxes, només hi queda l’aigua d’aquesta pluja estranya, de dins. I m’ofego, paralitzat. En el revés del buidatge. Aquest aire que estreny la respiració.
No arribaré. Potser a la tristesa. Potser al vent en el brancatge dels arbres inundats. Alguna cosa semblant a l’amor, a estimar les ombres del teu cos.
Necessito tota una tarda per sortir d’aquests corredors. Inquietud. Angoixa en les rajoles calentes del terra. Poder sentir-te i sentir-me, en el buit o la superfície de la realitat. El tacte del reflexa. Obro un llibre, en les pàgines hi han les imatges que cremen dins meu. No és només una. Potser no són veritat.
Que crema a dins meu i és una inquietud fins un neguit de perdùa?
.
