30.12.08
quasi no arribes a mantenir els ulls oberts
.
Quasi no arribes a mantenir els ulls oberts, el cos quasi a punt de desplomar-se en la butaca, però comences a escriure. Només cal el ritme de la música, i en aquest minuts les hores del dia es destil·len en alguna cosa nova que no és únicament el cansament del treball.
Dins els calaixos del passat, telèfons mòbils. I dins dels telèfons, missatges antics. No ha arribat la mort a aquesta platja, no hi ha l’esborronament de sers que tornen de cop des de mes enllà d’aquestes parets i aquests carrer. Però si la pèrdua de les figures que no has vist en l’aire immòbil de les habitacions de la ciutat closa.
Quin estrany perill voreja l’ombra dels arbres? Les fulles cremades per la gelada, els testos trencats per el vent i l’angoixa. Quin tremolor t'arrabassa el cos?
El cansament es un refugi d’una més alta ànsia.
Tornes aqui, com qui torna als ulls que el consolen de guerres que cremen la seva mirada a prop de la ceguesa.
I l'ànsia es una derrota sense les capelles del be i del mal. Potser la bondat.
Quasi no arribes a mantenir els ulls oberts, el cos quasi a punt de desplomar-se en la butaca, però comences a escriure. Només cal el ritme de la música, i en aquest minuts les hores del dia es destil·len en alguna cosa nova que no és únicament el cansament del treball.
Dins els calaixos del passat, telèfons mòbils. I dins dels telèfons, missatges antics. No ha arribat la mort a aquesta platja, no hi ha l’esborronament de sers que tornen de cop des de mes enllà d’aquestes parets i aquests carrer. Però si la pèrdua de les figures que no has vist en l’aire immòbil de les habitacions de la ciutat closa.
Quin estrany perill voreja l’ombra dels arbres? Les fulles cremades per la gelada, els testos trencats per el vent i l’angoixa. Quin tremolor t'arrabassa el cos?
El cansament es un refugi d’una més alta ànsia.
Tornes aqui, com qui torna als ulls que el consolen de guerres que cremen la seva mirada a prop de la ceguesa.
I l'ànsia es una derrota sense les capelles del be i del mal. Potser la bondat.
18.12.08
algun dia ens veurem...
.
Algun dia ens veurem. Semàfors en vermell de David Lynch. Aturats. Sabent que no canviaran al verd. Que potser tot ha acabat. Que en el fons dels pous de Murakami i som molts, entre la foscor i el reflexa de gats perduts en carrers que no són. I són possibles altres moments, dormir dins les figures que fas en l’aire, en els gestos amplis on el teu cos s’il·lumina de la llum dels corredors d’animals sols.
He descobert que s'esborren les lletres de les pàgines llegides. No puc retrocedir. Tornar a demanar la mateixa cançó. I que aquella veu penetri en mi. Quanta gent vibra en aquelles notes? Quants anhels que mai seran realitat, però tan bells?
Baixar fins les més profundes andanes del metro. En els vagons d’aigua de la nit. Entre la gent que viatja per les hores i no va enlloc. Una gran volta per tornar.
Algun dia ens veurem. Semàfors en vermell de David Lynch. Aturats. Sabent que no canviaran al verd. Que potser tot ha acabat. Que en el fons dels pous de Murakami i som molts, entre la foscor i el reflexa de gats perduts en carrers que no són. I són possibles altres moments, dormir dins les figures que fas en l’aire, en els gestos amplis on el teu cos s’il·lumina de la llum dels corredors d’animals sols.
He descobert que s'esborren les lletres de les pàgines llegides. No puc retrocedir. Tornar a demanar la mateixa cançó. I que aquella veu penetri en mi. Quanta gent vibra en aquelles notes? Quants anhels que mai seran realitat, però tan bells?
Baixar fins les més profundes andanes del metro. En els vagons d’aigua de la nit. Entre la gent que viatja per les hores i no va enlloc. Una gran volta per tornar.
les dues mans per escriure...
.
Les dues mans per escriure en el teclat. Però fa fred i el cansament és un límit a punt de l’oblit. Si les parets dels corredors cauen, que hi haurà darrera? L’espai obert? Un laberint més focs i més cruel?
Perdonar les mentides. Ets tan fràgil en certesa. Desempar de les rutes nocturnes. És lloga el pis on em vas invitar al teu cos, i jo portava llargues llistes de memoràndums. Qui ha baixat els mobles per aquelles escales el·líptiques?
El sol que t’enlluerna al capvespre, en la carretera. Litúrgies repetitives dels actes quotidians. I dins els recintes sagrats, la fera repta i em desafia a pactar.
Viuen, entre l’odi, de la humiliació. Veus que fan mal al cor. Jo no em postraré a les fractures de l'obscuritat.
Les dues mans per escriure en el teclat. Però fa fred i el cansament és un límit a punt de l’oblit. Si les parets dels corredors cauen, que hi haurà darrera? L’espai obert? Un laberint més focs i més cruel?
Perdonar les mentides. Ets tan fràgil en certesa. Desempar de les rutes nocturnes. És lloga el pis on em vas invitar al teu cos, i jo portava llargues llistes de memoràndums. Qui ha baixat els mobles per aquelles escales el·líptiques?
El sol que t’enlluerna al capvespre, en la carretera. Litúrgies repetitives dels actes quotidians. I dins els recintes sagrats, la fera repta i em desafia a pactar.
Viuen, entre l’odi, de la humiliació. Veus que fan mal al cor. Jo no em postraré a les fractures de l'obscuritat.
17.12.08
dormir profundament, sense somnis, despertar a
.
Dormir profundament, sense somnis. Despertar a un altre habitació, la finestra directament al bosc, però sense portes. Dempeus, les cames et tremolen. Tornes o has arribat, però el lloc és aquest i no un altre. Parets translúcides, i darrera, dibuixos i pintures d’animals salvatges, quasi reals.
Et repeteixes en altres rostres. Bancs d’espera i converses sobre els núvols de l’horitzó. Hores. Petites estances on es comptabilitzen les despeses d’altres realitats.
Dispers. També tu pintes, però a cada pinzellada et canvien les teles. Només veus les mans d’altres, contínuament diferents.
Dormir profundament. Cops de vent, ràfegues de llum, que et desperten massa tard. Queda l'absència. El sentit permanent dels buits en l’espai, on vibren les paraules i és col·lapsen.
No hi ets, ni hi seràs. Desesperança. Potser ni has estat.
Els animals xiuxiuegen noms i accions. Confons les seves dents i les seves urpes, la seva mirada ressentida. Vigila l’amor. Dalt de l’escala.
Dormir profundament, sense somnis. Despertar a un altre habitació, la finestra directament al bosc, però sense portes. Dempeus, les cames et tremolen. Tornes o has arribat, però el lloc és aquest i no un altre. Parets translúcides, i darrera, dibuixos i pintures d’animals salvatges, quasi reals.
Et repeteixes en altres rostres. Bancs d’espera i converses sobre els núvols de l’horitzó. Hores. Petites estances on es comptabilitzen les despeses d’altres realitats.
Dispers. També tu pintes, però a cada pinzellada et canvien les teles. Només veus les mans d’altres, contínuament diferents.
Dormir profundament. Cops de vent, ràfegues de llum, que et desperten massa tard. Queda l'absència. El sentit permanent dels buits en l’espai, on vibren les paraules i és col·lapsen.
No hi ets, ni hi seràs. Desesperança. Potser ni has estat.
Els animals xiuxiuegen noms i accions. Confons les seves dents i les seves urpes, la seva mirada ressentida. Vigila l’amor. Dalt de l’escala.
15.12.08
agafes els mapes i esborres els carrers...
.
1.
Parets horitzontals. Superfícies arenoses, i la calor explotant les pedres. Desert. Esquelet d’antics boscos, roca nua i gastada i solitària. Guions.
2
Agafes els mapes i esborres els carrers, les rutes dels autobusos, les línies de demarcacions postals. Segueixes esborrant fins arribar a la vena d’aigua subterrània. Els dits molls, bruts de terra minúscula. El paper, líquid, s’arruga i es trenca.
Corrents magnètiques que dibuixa el teu cos en l’espai on es mou. Les cel·lules s'ionitzen i es transformen. Sinapsis neuronals. Petits llampecs de sodi i de potassi.
Aigua líquida a 25 graus sota zero. Inodora. Insípida. El to blau, quasi de música. La memòria allà dins. Tremola com elèctriques descarregues. Netes, clares. Com el frec del desig en l’ombra de la teva pell sobre la meva. No més.
Vertical. Sense percentatges. Si.
1.
Parets horitzontals. Superfícies arenoses, i la calor explotant les pedres. Desert. Esquelet d’antics boscos, roca nua i gastada i solitària. Guions.
2
Agafes els mapes i esborres els carrers, les rutes dels autobusos, les línies de demarcacions postals. Segueixes esborrant fins arribar a la vena d’aigua subterrània. Els dits molls, bruts de terra minúscula. El paper, líquid, s’arruga i es trenca.
Corrents magnètiques que dibuixa el teu cos en l’espai on es mou. Les cel·lules s'ionitzen i es transformen. Sinapsis neuronals. Petits llampecs de sodi i de potassi.
Aigua líquida a 25 graus sota zero. Inodora. Insípida. El to blau, quasi de música. La memòria allà dins. Tremola com elèctriques descarregues. Netes, clares. Com el frec del desig en l’ombra de la teva pell sobre la meva. No més.
Vertical. Sense percentatges. Si.
12.12.08
dins teu, buidatge, el lent retorn
.
Dins teu. Buidatge. El lent retorn des de les hores del desfici. Un ofec en el pòsit d’aquesta pols de falses aparences, d’obligacions, de rostres de la mentida i la necessitat. Somriures que oculten la neciesa, o potser només el no-res.
El flux s’escampa des de les òrbites egocèntriques. Presons del treball i del temps. Ignorància fins la maldat.
Tanca la radio i puja a dalt. Els daus escriuen numeracions. Sortilegis i contrasenyes per sortir a l’aire de la tarda d’hivern. Respirar.
Dins teu. Buidatge. El lent retorn des de les hores del desfici. Un ofec en el pòsit d’aquesta pols de falses aparences, d’obligacions, de rostres de la mentida i la necessitat. Somriures que oculten la neciesa, o potser només el no-res.
El flux s’escampa des de les òrbites egocèntriques. Presons del treball i del temps. Ignorància fins la maldat.
Tanca la radio i puja a dalt. Els daus escriuen numeracions. Sortilegis i contrasenyes per sortir a l’aire de la tarda d’hivern. Respirar.
10.12.08
transmissions de baixa intensitat, intercanvi...
.
Transmissions de baixa intensitat. Intercanvi postal de sentiments passats. L’agulla de control no marca zona perillosa. Vagues referències a altres llocs. L'únic perill es el desgast pel ús indegut, trencar les paraules per mal funcionament.
Moviments en l’habitació de la llum. Un altre, jo mateix, que parla de mi. Trets a l’aire. Camins equívocs. Pistes falses. Després, coses senzilles però on el dolor recobreix la superficie d’una fina capa de mort.
Que vull transmetre? Antigues ràdios. Ones curtes, llargues. Modulades freqüències en que et veig i et desitjo i deixo de desitjar-te.
Potser només vull anomenar l’aire, el vent, la pluja. El dia i les hores. El foc que crema i el fred que angoixa el cos. I a qui estimo.
Una por a l’oblit, i una por més gran a la pèrdua. I una por fins suar d'angúnia a les mans plenes de pols, i mortes.
Repeteixo.
Transmissions de baixa intensitat. Intercanvi postal de sentiments passats. L’agulla de control no marca zona perillosa. Vagues referències a altres llocs. L'únic perill es el desgast pel ús indegut, trencar les paraules per mal funcionament.
Moviments en l’habitació de la llum. Un altre, jo mateix, que parla de mi. Trets a l’aire. Camins equívocs. Pistes falses. Després, coses senzilles però on el dolor recobreix la superficie d’una fina capa de mort.
Que vull transmetre? Antigues ràdios. Ones curtes, llargues. Modulades freqüències en que et veig i et desitjo i deixo de desitjar-te.
Potser només vull anomenar l’aire, el vent, la pluja. El dia i les hores. El foc que crema i el fred que angoixa el cos. I a qui estimo.
Una por a l’oblit, i una por més gran a la pèrdua. I una por fins suar d'angúnia a les mans plenes de pols, i mortes.
Repeteixo.
8.12.08
8 de desembre, l'habitació 208, números reals...
.
8 de desembre. L’habitació 208. Números reals i exactes per catàlegs irreals de pàgines i dels lleus silencis dels arbres.
La teva mirada, difosa entre les frases. Entre els rostres et canvies el nom i em somrius: en el teu alè hi ha el núvol, el riu i l’espuma del mar. Fins dubtar de la teva existència, sinó fos perquè jo mateix sóc aqui dins les teves pupil·les.
Records antics on hi ets. La calor del teu cos m’arriba en la nit, en el llit. Vic en el teu amoïnament. M'assaltes en el somni amb les sensacions més tendres, o inesperadament surts de corredors per dir-me hola amb aigua a la mà. O t’allunyes de mi des d’autobusos que ja no circulen.
Calidoscopi. Una lent que multiplica les imatges. O el batec del desig desmembrat.
48 anys. Un univers cel·lular. L’habitació 208 és a prop.
8 de desembre. L’habitació 208. Números reals i exactes per catàlegs irreals de pàgines i dels lleus silencis dels arbres.
La teva mirada, difosa entre les frases. Entre els rostres et canvies el nom i em somrius: en el teu alè hi ha el núvol, el riu i l’espuma del mar. Fins dubtar de la teva existència, sinó fos perquè jo mateix sóc aqui dins les teves pupil·les.
Records antics on hi ets. La calor del teu cos m’arriba en la nit, en el llit. Vic en el teu amoïnament. M'assaltes en el somni amb les sensacions més tendres, o inesperadament surts de corredors per dir-me hola amb aigua a la mà. O t’allunyes de mi des d’autobusos que ja no circulen.
Calidoscopi. Una lent que multiplica les imatges. O el batec del desig desmembrat.
48 anys. Un univers cel·lular. L’habitació 208 és a prop.
tots els llibres, els ja escrits i els que seran...
.
Tots els llibres, els ja escrits i els que seran: tots són en les prestatgeries dels corredors de la llum. I la música que sents, que desconeixes i que ja ressona en les habitacions on no has arribat encara.
Del darrera dels somnis, o dels malsons. Del temps equívoc en que no hi ets però dorms molt a prop de tu mateix.
Un exercici de senzillesa. No més enllà d’un petit bosc d’alzines i pins, del camí que baixa fins la font, del rec que segueix baixant i que no vas seguir però on s’uneix la veu del teu pare a aquella aigua. I no recordes el só, si les paraules.
Del color gris de les parets dels carrers. Escletxes i obertures que no son finestres ni balcons ni portes. Quasi una ferida. Com hi ha una ferida en cada pàgina. O aquesta musica que es trenca per tornar a començar.
Hi han abaixadors en les línies interminables. Àrees de descans entre el cansament de les hores. Petits grafismes que creen signes. Minúsculs excrements d’insectes sobre el marbre blanc de la cuina que dibuixen el nom desconegut.
Tots els llibres, els ja escrits i els que seran: tots són en les prestatgeries dels corredors de la llum. I la música que sents, que desconeixes i que ja ressona en les habitacions on no has arribat encara.
Del darrera dels somnis, o dels malsons. Del temps equívoc en que no hi ets però dorms molt a prop de tu mateix.
Un exercici de senzillesa. No més enllà d’un petit bosc d’alzines i pins, del camí que baixa fins la font, del rec que segueix baixant i que no vas seguir però on s’uneix la veu del teu pare a aquella aigua. I no recordes el só, si les paraules.
Del color gris de les parets dels carrers. Escletxes i obertures que no son finestres ni balcons ni portes. Quasi una ferida. Com hi ha una ferida en cada pàgina. O aquesta musica que es trenca per tornar a començar.
Hi han abaixadors en les línies interminables. Àrees de descans entre el cansament de les hores. Petits grafismes que creen signes. Minúsculs excrements d’insectes sobre el marbre blanc de la cuina que dibuixen el nom desconegut.
5.12.08
darrera els arbres t'esperen...
.
Darrera els arbres t'esperen. Diferents, però només un: tots són un. Una por d’aterratges en aeroports tancats. Arbres blaus. Tuaregs d’ulls clars i sexes erectes. Sorra i navalles. Pintes amb els teus dits una tela amb els colors del teu cos. Les senyals de la teva pell, temps, quedan fora del marc, i les branques les oculten.
Et gires dins teu, en un moviment impossible i que t’embogeix. El cansament esborra la finitud de les hores. Esgotat fins arran de l’amor. Només el teus llavis. Només els teus pits. Que sorgeix des de dins del teu sexe obert? Els ulls són camins en aquell bosc, a cases derruides, però on podries estimar.
Beure de tu. Els crits d’odi d’ells no em lliuraran de la soledat. Ells són un. I el meu crit? Tremolo contra la nit i les meves pors. No puc vèncer, per que sóc al dos cantons del tauler. Tinc fitxes trencades.
Darrera els arbres t'esperen. Diferents, però només un: tots són un. Una por d’aterratges en aeroports tancats. Arbres blaus. Tuaregs d’ulls clars i sexes erectes. Sorra i navalles. Pintes amb els teus dits una tela amb els colors del teu cos. Les senyals de la teva pell, temps, quedan fora del marc, i les branques les oculten.
Et gires dins teu, en un moviment impossible i que t’embogeix. El cansament esborra la finitud de les hores. Esgotat fins arran de l’amor. Només el teus llavis. Només els teus pits. Que sorgeix des de dins del teu sexe obert? Els ulls són camins en aquell bosc, a cases derruides, però on podries estimar.
Beure de tu. Els crits d’odi d’ells no em lliuraran de la soledat. Ells són un. I el meu crit? Tremolo contra la nit i les meves pors. No puc vèncer, per que sóc al dos cantons del tauler. Tinc fitxes trencades.
el plaer profund de sentir la teva mirada
.
El plaer profund de sentir la teva mirada en mi. Moviment de fluids. Masses d’aigua en el fons abismal. Aquaris translúcids de paraules i de gestos. Lentes aproximacions. Quasi quietud dels astres en l’esfera. Però els gir de les agulles és invers. Rellotges de l’abisme.
Tan dolç com abraçar el teu cos en el carrer, sota el fred de desembre. Aqui. En el nord de no sabem quina rosa del vents. Els vaixells naufragant en un tempesta de vents sense nom.
Tancar els ulls. I sense veure, acariciar el teu ventre. Mans que sanen del desfici de les hores. Si les meves mans arribessin fins a tu. Fins a la teva pell de boira. Humida fins ser només aigua. On penetro, fins sentir-te dins meu. I llavors, el gel, minúsculs cristalls creixent entre les venes.
El plaer profund de sentir la teva mirada en mi. Moviment de fluids. Masses d’aigua en el fons abismal. Aquaris translúcids de paraules i de gestos. Lentes aproximacions. Quasi quietud dels astres en l’esfera. Però els gir de les agulles és invers. Rellotges de l’abisme.
Tan dolç com abraçar el teu cos en el carrer, sota el fred de desembre. Aqui. En el nord de no sabem quina rosa del vents. Els vaixells naufragant en un tempesta de vents sense nom.
Tancar els ulls. I sense veure, acariciar el teu ventre. Mans que sanen del desfici de les hores. Si les meves mans arribessin fins a tu. Fins a la teva pell de boira. Humida fins ser només aigua. On penetro, fins sentir-te dins meu. I llavors, el gel, minúsculs cristalls creixent entre les venes.
3.12.08
vampirs de la llum i l'aire, visitants...
.
Vampirs de la llum i l’aire. Visitants anònims de pàgines closes. L’aigua en gots de vidre. Hi ha altres esperant. Barreja quasi impossible d’elements diversos i exclosos. Les parets de l’odi són més altes. La tendresa es una escala sense esglaons, però que arriba fins a tu. Amaga el gest i la mirada a aquesta pluja publicitària i vàcua. Protegeix el fil que et lliga al cantó que fuig de l’ombra i on el bestiar no té el perill del gossos salvatges. Llop afamat de contes infantils. Dins la soledat de l'únic.
En les fulles dels arbres hi ha el vent. En les branques el vendaval. El temporal doblega el tronc.
Només necessites un somriure per esborrar-ho tot i tornar a començar de nou.
Vampirs de la llum i l’aire. Visitants anònims de pàgines closes. L’aigua en gots de vidre. Hi ha altres esperant. Barreja quasi impossible d’elements diversos i exclosos. Les parets de l’odi són més altes. La tendresa es una escala sense esglaons, però que arriba fins a tu. Amaga el gest i la mirada a aquesta pluja publicitària i vàcua. Protegeix el fil que et lliga al cantó que fuig de l’ombra i on el bestiar no té el perill del gossos salvatges. Llop afamat de contes infantils. Dins la soledat de l'únic.
En les fulles dels arbres hi ha el vent. En les branques el vendaval. El temporal doblega el tronc.
Només necessites un somriure per esborrar-ho tot i tornar a començar de nou.
1.12.08
la variació exacte d'aquelles notes...
.
La variació exacte d’aquelles notes. El so sense límits. Ressonància d’imatges, dins teu. Troballes. En les parets del carrer, actes inesperats, figures rotundes, l’art on respires. Qui et contesta a les frases que murmures? Qui et segueix fins perdre’t en cantonades sense boira, fosc fullatge de rajoles i mentides?
La porta del pis de dalt es tancada amb clau. I tu no la tens. Pots obrir-la a cops, o esperar al somni i obrir-la amb les contrasenyes d’antigues guerres. Els esglaons de l’escala no existeixen. Mai han existit en tu. I la barana és una fondalada inversa. Segueixen els pous. La terrible por d’infància a aquell forat cap ensota, que puja encara dins la galleda d’aigua. Mai vas baixar al pou.
De derrotes més greus. De llicències de maldat i d'ignorància. T’aixeques, els braços oberts, i crides comiats de gent que ja no et pot sentir. De gent que encara ha de venir.
La variació exacte d’aquelles notes. El so sense límits. Ressonància d’imatges, dins teu. Troballes. En les parets del carrer, actes inesperats, figures rotundes, l’art on respires. Qui et contesta a les frases que murmures? Qui et segueix fins perdre’t en cantonades sense boira, fosc fullatge de rajoles i mentides?
La porta del pis de dalt es tancada amb clau. I tu no la tens. Pots obrir-la a cops, o esperar al somni i obrir-la amb les contrasenyes d’antigues guerres. Els esglaons de l’escala no existeixen. Mai han existit en tu. I la barana és una fondalada inversa. Segueixen els pous. La terrible por d’infància a aquell forat cap ensota, que puja encara dins la galleda d’aigua. Mai vas baixar al pou.
De derrotes més greus. De llicències de maldat i d'ignorància. T’aixeques, els braços oberts, i crides comiats de gent que ja no et pot sentir. De gent que encara ha de venir.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
