11.7.09

on els ocells moren

.

El llibre que llegia no és el mateix llibre. No sóc aquí. Lluny del moment i del carrer d’ara. Els personatge són estranys. Jo mateix sóc estrany, de mi i dels altres. Llargues carreteres em tornaran. La calor és una massa compacte en l’aire fràgil on els ocells moren.

.

9.7.09

al final del corredor, una paret inesperada

.

Al final del corredor, una paret inesperada. Un abrupte mur fet de rostres i de paraules que no comprens. Un balbuceig de vellesa, una paràlisis d’edats indefinides.

Quan ets a prop, penses que tot es acabat, has arribat també al final d’altres coses. Un llibre, un carrer, un bes, una abraçada en els matins de gel, un somriure de carreteres per on marxaràs.

Quan hi arribes, et sorprèn la música darrera. Si pots creuar-lo, ella és allà. I tu, on ets?

Segueixo esperant, i les frases cada cop se m'engrunen més. A les rajoles del costat del mur, insectes devoren les lletres desfetes.

.

8.7.09

en el meu batec, els teus llavis

.

Diverses veus parlen, no a mi, des de mi. Frases inconnexes.

L’equació de l’aigua, i de la llum. Són allà, en tu, en el gust de la teva boca. De la mateixa manera que tu ets dins meu. Et sento en el meu batec, en el dolor on emmalalteix el cos. Et sento en els darreres reductes on puc ser. Tan endins que dubto de qui ets.

Besar els teus llavis: els teus llavis malalts.

Insectes acudeixen a la pantalla.

Em preguntes per el que somnio, i a la nit hi han escenaris reals que són nous en els somnis. Personatges que conec em persegueixen i manlleven el desig. M’ensenyen el inici del plaer, per prendre-me’l.

La línea on visc.

Tornes a casa, de vespre. I t’espero.

T’espero en la claredat que mort del capvespre. T’espero en aquests bancs que potser ja no existeixin quan arribis.

Avions en rutes nocturnes. Les llums de posició apagades.

Un cel d’estels fins la ceguesa, però en el vol tot es foscor. No és creuaran. Només és possible l’accident. Un xoc de mort.

La distancia inexistent on s’atura la mort i segueix la vida. La línea que imagino, però m’és aliena. La por de fer mal. Irreperable.

M’aixeco a la matinada. Tot és allà, en cada lloc on era. Tot està igual. Amb una normalitat quasi estranya.

Inquietud.

Les raons profundes de tot això. La superfície dels objectes que toques.

.

d'altres: música: philip glass: the hours: escape

.
.

6.7.09

la superfície impúdica de la lluna

.

Dia set

Cremes dins els meus ulls. La meva mirada et confon fins velar-te el teu propi desig. Et mostraràs a mi més enllà de la nuesa. I també se del teu impuls de cegar-me. Navalles i esferes i la superfície impúdica de la lluna plena.

Ho se, però no ho recordo.

Dia vuit.

.

personatges de jm coetzee

.

Dia cinc.

Personatges de JM Coetzee. Com vas arribar a aquests llibres? Al costat seu, a la prestatgeria, altres autors. Ordenacions alfabètiques.

Si: et crido entre les finestres dels vagons. I em mires. Somrius. No vens, clar. Sóc jo qui baixo i m’acosto a tu. Sec al teu costat. Segueixes mirant-me, somrient. Els meus dits toquen la teva boca. Els teus llavis me’ls besen.

Els darrers trens circulen amb les llums apagades, la gent en silenci. Però jo sento encara el teu riure, la teva mossegada als dits. Un plaer de capvespres en els ulls que estimes. Tanco el llibre abans d’arribar a les darreres pàgines, abans de la foscor.

Dia sis.

.

5.7.09

revolt tancat

.
Revolt tancat. En els calaixos dels mobles que queden enrere, frases soltes. No oblidis els somriures. Assedegat. Entrar a túnels llargs a ple dia és un presagi que t’oprimeix el cor, una són sobtada i a la que no pots cedir. Tu condueixes.
.

d'altres: música: the national: secret meeting

.
.

he arribat a un altre lloc de trànsit?

.

He arribat a un altre lloc de trànsit? El molls d’inquietud on desperto, els magatzems de repeticions, són ja enrrera?

El passat és perdut en oblit? Els boscos en cendres ja són brancatges de fulles i vent verd?

De cop, les hores ja caducades s’acumulen en contenidors d’una dimensió irreal. Formigó, metall. Metres i metres on es transformen els pòsits en matèria insubstancial. Gasos nobles. Matèries d’estudi de tardes escolars.

Dins teu, habitacions, corredors, paisatges. Dins els teus ulls reflexes de llocs que desconec. Dins el mirall: l’espai on podrien viure somnis o els malsons, els actes improbable, els penediments d’ocells en l’alba, el gest que s’allunya de tu.

Dubtes de les habitacions incendiades. En els corredors hi ha amics, gent que estimes, i que allà juga i riu. I salta entre bassals i el dibuix de migdiades sota el sol. Dubtes de les habitacions que són ja només pedra. Del cossos que han cremat dins teu. És pot arribar fins les estàtues de gel a traves del foc?

.

3.7.09

una dolçor inesperada, tendresa de veus dins els arbres

.

Dia tres.

Equivocs. L’aigua salta. Paràboles d’incertesa. La línea que delimita les coses. La calor penetra per la superfície fins arribar al nucli, fins esborrar la veritat, la certesa. Els corredors circulars et persegueixen. Necessites descansar.

Entres en els llibres. La lectura et posseeix. La vida d’altres. Incendis irreals que controlen el teu cremar sense flames. Tallafocs en les portes dels dies.

No et llegeixen els amics, qui et coneix. No escrius per a ells. D’una manera estranya, perquè per a ells escrius. Desconeguts que arriben aquí i et descobreixen. Nuesa, i en la pell del cos, paraules, que es mouen i avancen.

Petits ocells que arribes a fregar amb els dits, et contesten dolçament, amb una tendresa de veus dins els arbres.

Inventaris dels moments i de les idees. Noves numeracions per datar el desig i la suor del viure.

Dia quatre.

.

1.7.09

és incomprensible per mi

.

És incomprensible per mi. Desconec lo que hauria de ser llegible i obvi de tantes coses. Les raons profundes.

Només un somriure, el frec d’una pell, d’un cos. El plaer intens d’estar junts. El plaer intens de tancar els ulls i poder estar amb tots, aquí.

Els somnis són parets que s’alcen en els camps oberts, per a les teves finestres i portes. Els seus murs son de pedres, de terra seca, però també d’aigua. Són límits però també línies que creen figures, dibuixos, escultures, passatges. Veig el cel blau, el verd fosc del brancatge dels arbres. Cossos. Vosaltres. Jo hi sóc: tanmateix no hem trobo, ni em se. Hi ha numeracions, signes. Es repeteixen seqüències.

Després torna la pluja, en un moviment desconcertant.

.