És incomprensible per mi. Desconec lo que hauria de ser llegible i obvi de tantes coses. Les raons profundes.
Només un somriure, el frec d’una pell, d’un cos. El plaer intens d’estar junts. El plaer intens de tancar els ulls i poder estar amb tots, aquí.
Els somnis són parets que s’alcen en els camps oberts, per a les teves finestres i portes. Els seus murs son de pedres, de terra seca, però també d’aigua. Són límits però també línies que creen figures, dibuixos, escultures, passatges. Veig el cel blau, el verd fosc del brancatge dels arbres. Cossos. Vosaltres. Jo hi sóc: tanmateix no hem trobo, ni em se. Hi ha numeracions, signes. Es repeteixen seqüències.
Després torna la pluja, en un moviment desconcertant.
.
