dins

.

dins els vostres ulls

la mirada dels núvols i del vent

dins la llum

la vida gira, futur

viu en vosaltres

.

els meus dits et toquen, quasi

.

El meus dits et toquen. Quasi per dins teu. No la superfície del teu sexe. La seva forma en la delimitació de la roba. La petita corba que s’endinsa en tu. Seducció. Ocultes a la meva mirada, no a mi. Sóc cec. La textura interna de les mucoses. Bec de tu. Les llargues obres de soterrament de l’autovia a Montcada.

El meus dits et toquen i et ressegueixen. Automòbils. Vianants dins els túnels encara tancats. Et toco. Una i altre vegada. Repetidament al llarg dels dies. L’aire immòbil reté alguna cosa de tu. Jo també, en les pupil·les.

. 

el ressò de les paraules en les darreres files

.

Paraules. El ressò de les paraules en les darreres files. Teatres obscurs. Hi ets sol, potser. Una angunia fins la por de la última escena i descobrir que ningú aplaudeix, perquè no hi ha ningú. Un teló vermellós, un escenari blau marí. Actors virtuals. Textos falsos que magnetòfons antics reprodueixen incansable, monòtonament.

Insercions desactivades per sol·licitud. Frases fetes. Lleis naturals. Drets de pas. I deures. Lleis. Obligacions. Reglaments. No et serveixen. La ratlla d’allò prohibit. Et colpegen. Com un ritme intern que no domines ni controles.

Demanes temps, una finestra, descansar després d’un passeig. Una taula, un lloc per estirar-te. I una habitació pintada de blau. Fosc. Fosca.

.

d'altres: pintura: claude lazar: amour d'enfance

.

has arribat al final de l'avinguda

1.

Has arribat al final de l’avinguda, ja no queda res de ciutat, ni camp, una zona borrosa de pedres quadrangulars i brutícia no concreta. Inhòspit.

Entre atzavares, murals caiguts. Grans blocs de llistes escrites. Signes en relleu d’allò prohibit. No pots llegir res.

.

que no quedi res de tu, escriu directament

.

Que no quedi res de tu. Escriu directament a la pantalla de l'ordinador. Pàgines en línia que et corregiran i publicaran. Són certs els camins embrossats, però també aquells carrers on vas morir de jove. En la soledat de les nits i els cossos absents. Llargues llums que pugen fins a dalt de la casa.

Et tornen ara antics freds. El tremolor de servidors informàtics que cauen i moren amb els teus textos i fotografies. Res més greu que perdre el camí de l'aigua, el somriure o el gest del despertar de qui estimes.

Baixes a una estació que no es la teva. En les andanes la por. No a ningú: no hi ha ningú. A tu mateix i als trens que no passaran. A les parets, enganxats, cartells escrits en signes que desconeixes. Allò prohibit, ara anomenat. Llistats exactes i mil·limètrics dels actes. I tu.

.

d'altres: música: the radio dept.:pulling our wight

.

d'altres: pintura: odd nerdrum

.

llocs: uppsala gävle norrland hedestad - autors: stieg larsson

.

t'adorms abans d'acabar d'escriure

.

T’adorms abans d’acabar d’escriure. Els processadors de textos et guarden copies de seguretat. Clons sense vida. Laboratoris de les hores del desfici.

Qui ve ja tard i amb papers a la mà? Qui crida de manera embogida i reclama drets absurds dins les herbes recremades? No contestis als paranys i als sorolls. No entris ara en la estupidesa. Potser covard en soterranis ofegats, però valent en el capvespre, en aquest sol que entra per la finestra. Lluita. Essencial. Fugacitat del vol de les fulles en l’aire. Oblida el gest de les banalitats.

En el corredor s’obren noves portes. Imatges que comencen a cremar i t’esperen. Entra. Sóc a dins i et necessito.

.

no hi han frases, un buit

.

No hi han frases. Un buit. Un silenci d’àrea de descans solitària. Estranyesa. Els carrers plens de plàstic sense substància. I els camins embrossats.

Escarbes l’aire quiet. Desenterres velles fotografies, records fragmentats. Un despertar trist. Trossos de somni. Fas mala cara. Potser necessitaries un bes.

El somriure cert.

.

galeria pròpia: fotografia

.

.

t'esperen amagats en portals

.

T’esperen amagats en portals. Records amb punyals en las sinapsi. Visites a metges blasfems, heretges, falsos. Comunicacions neuronals. Barreja on es dilueixen els salconduits i les paraules estranyes.

Tanques el calendari. La porta encara entreoberta a ahir. Em busques on no sóc, i la meva ombra oculta les pistes.

Et trobaran a tu, només. El vent gelat de la matinada. Escriure el teu nom a aquestes parets. Oracle incomprensible, o potser embogit.

. 

dins el bosc, alzinars, segueixes antics recs

.

Dins el bosc. Alzinars. Segueixes antics recs. Camins no escrits per penetrar més endins. S’obren fondalades. Estrets passos, nous arbres i flors. Fins el riu i l’aigua.

De la mà d’elles. Estels en les parets granítiques i la llavor de l’alegria. Explosions de llum en el prats. Fins el riure i la vida baixant com un torrent. A dalt la dansa del brancatge dels pollancres.

Acosta’t a mi. Molt a prop. I parlem a cau d’orella. Molt fluix. Diguem el gest dels llavis. El caminar. Els plaer de les hores en l’aire que respires.

.

el paradís és una música, una estranya tendresa

.

El paradís és una música, una estranya tendresa. Un paisatge al que arribes després de camins inesperats. El riure d’elles i els teus ulls, aigües transparents i verdes. A estones. Migdiades d’estiu, i el lent circular dels raigs de sol en els vagons velats que s’endinsen en els somnis.

El paradís es el breu moment en que el capvespre dibuixa el teu cos i crema en mi, no el passat, el futur i aquest present que ja no és.

El paradís és a prop de la forma canviant dels núvols. I de la dansa. D’algunes imatges i del gest dels teus llavis anomenant les coses. Herbes translúcides.

.

d'altres: música: familiar trees: sunspot

.

estàtues de sal gelada, l'incendi interior és mort

.

La quietud propera a la immobilitat dels núvols. El cel no és el carrer i el color blau et fereix els ulls. Transeünts dels capvespres solitaris, dins els túnels del metro, ocults. Mirades tristes en aquesta llum que no saps quin és. Ni saps d’on venen les veus que et colpegen més enllà de la teva resistència.

Estàtues de sal gelada. L’incendi interior és mort. I lentes cerimònies fúnebres recorden els passos de la seva caiguda. No esperes. Ni comprendre els oracles ocults entre programes de televisió, ni les amenaces de les armes dins els armaris. L’amuntegament de fotocòpies crea prestatgeries en els corredors. I noies dins la primavera dels seus cossos aixafant les flors amb sabates de tacó.

Que estrany el gir de les línies en els quadrants de navegació. La teva resposta en l’aire mort.

.

avui només tinc frases inconnexes, membres solts

.

Avui només tinc frases inconnexes. Membres solts. Cadàvers en grau menor que metges forenses reconstruiran des de l’oblit. Autòpsies desmembrades del futur. Paranys banals. Potser oracles que parlaran en móns ja deshabitats.

Insomnis d’una nit en la que ja has dormit lo suficient i lo just. D’una manera tan breu com contundent.

El lament nocturn de les vies del tren. Regurgitar el dolor de les hores del desfici. Teclejàs dins la pell de l’orgasme, les lletres se'm claven.

Tan lluny ets sents de les paraules. De les arquitectures perfectes de frases i textos. Pulcres ortografies, gramàtiques riques. Catedrals resplendents en urbanitzacions ja deshabitades.

Qui t’escriu. Impostor de tu mateix. Ser lliure que viu tancat en tu. O embogit en miralls perpetus.

Dels llibres que llegeixes: viure com un somnàmbul de la pròpia vida. Saber del teu desig per la forma que em mires i per la forma que no em mires.

Del temps que vius i del que no parles. Centre del teu espai. T’acostes i anomenes els marges, els racons perduts. El corrent d’aigua bruta que has de dominar per respirar. Però no les zones on resideixes i somrius.

T’agradaria la senzillesa. Parlar de la llum de març en el parc un dematí amb elles. En dies estranys, de ritmes canviats. Recuperats de l’oblit i la rutina. Potser sóc a prop.

On s’atura la roda. En aquell gest que em repeteixen i oblido. Fins tu. Fins el teu gest, on m’aturo, el que me duele y me encela.

.

estacions d'enllaç, no hi ha ningú a les andanes

.

Estacions d’enllaç. No hi ha ningú a les andanes. Dins els armaris, monstres que et desvetllaran les ombres. En els trens en circulació, una por a accidents anònims.

Una revolta de gelosia dins el teu cos. Abans de l’amor, abans de cada matí. Paraigües trencats, i la pluja directa al talem.

Només tu. Cansat fins parets més altes que la voluntat. El vent em guanya. 

.

crisis de plor, atacs emocionals inesperats

.

Crisis de plor. Atacs emocionals inesperats. Exercits retrocedint entre l’esgotament i la derrota. Al mig del pis, de nit, en la fredor de les rajoles. Bloqueig. Timbres nocturns. Remor d’altres ciutats. O potser dels mateixos carrers, en altres temps.

Lo que queda de les parets. Cases sense sostre. El record és un foc que reconstrueix minuciosament cada detall. Si queda algú per recordar. Ningú a les eres, als prats, als suburbis, a les places.

Missatges d’esperança guixats a les portes dels ascensors. Però el vent massa fort és una escala espiral en un descens nu. T’arrossega més enllà de la planta baixa, del soterranis inundats.

 Sortir. Esperar des de fora que torni. Potser ja no queda ningú?

.

galeria pròpia: fotografia: santa fe, montseny

.

.

del fons del carrer

.

Del fons del carrer. El lloc on el capvespre es només foscor. I un soroll obscur a aigua. Les portes de les cases estan tancades per sempre. I els trens d’alta velocitat ionitzen les passes de gent que ha mort. Els arbres són estructures de metall, oxidades per el vent humit dels enganys.

.

d'altres: escrits: mercè rodoreda: la plaça del diamant

.

"Coneixia, perquè hi anava a les tardes amb el meu avi, els cinemes Trilla, Smart, i Mundial. Coneixia el mercat de Santa Isabel, on als quatre o cinc anys anava, cap al tard, als estius, amb una senyora veïna a comprar peix després de travessar el torrent de l'Olla. Als quinze o disset anys, i durant molt temps, anàvem amb la meva mare a passejar cada tarda pel carrer Gran. Hi entràvem per la rambla del Prat, el baixàvem fins els Jardinets i el pujàvem per la vorera contrària. Miràvem aparadors..."

Mercè Rodoreda, del Pròleg de La plaça del Diamant.

.

en la nit despertes, una profunditat de vaixells naufragats

.

En la nit despertes. Una profunditat de vaixells naufragats. Un silenci de paraules callades. L’aturament de les masses d’aigua. Trossos de somni et tornen. Animals ofegats i que les ones porten fins la platja de sorra bruta i fosca. Una inquietud d’irreparable.

Que era lo que somiaves? Quins camins maleïts emprenies? Quins actes ja mai podries oblidar i se’t clavarien en un dolor nou?

 

El sol de març omple l’aire del mati. Al voltant de tu no ha passat res i tot es igual i tot segueix com sempre, petits maldecaps només.

Dins d’aquella aigua. Pou obscur. Corredors on embogeixen els gestos i les mirades exploten en focs apagats. No arriba ningú que després torni. Actes més perillosos que la mort.

El desig és el galop d’un cavall que ressona dins el teu pit inundat. Et punteja un ritme que no pots aturar. La tendresa es un engany. Les finestres velades. No saps contestar a les preguntes i les portes es tanquen. Líquid. 

.

habitacions de cures pal·liatives

.

Habitacions de cures pal·liatives. L’espuma del dolor vessa pel terra d’andanes closes. I als peus del llit, sabates amb les soles trencades. T’apartes de mi. Un trànsit ocult de trens que no podràs agafar.

Despertes de migdiades amb la desorientació de vehicles perduts.

No escriure la paraula marcada. Xifres maleïdes i naufragis. Mort a les carreteres.

Reunions fosques. Les espelmes que portes a la mà tenen una flama d’angúnia. De colors dins espectres del vertigen. Una barreja de por, necessitat, sobreviure, obligació. I entremig, mirades nues.

Qui et certifica el tant per cent en que es quantifica la teva malaltia? Quines són les probabilitats de morir en el desfici de les hores? Que et creix per dins, d’una manera embogida?

Un jeroglífics de formes sense significats  a la taula. I a la pantalla de l’ordinador, frases.

En l’aire que no has travessat. En el vent que girà en l’horitzó. En el missatge que t’envio de cita impossible. Salvació.

 

Un. Dos. Tres. Salvada. Tu t’has salvat. Però el joc segueix sense tu.

.

d'altres:música: requiem in paradisum, gabriel fauré

tornes a casa, desprès del treball

.

Tornes a casa, desprès del treball. Els carrers de nit i sols. I en la llum groguenca, ets tu, en ell. Tornes a aquella casa. Empenys la porta. Obres substàncies vives, cossos del pou de l’oblit, l’ alè de l’esperança, el desig de tendresa. El record crema en tu i reconstrueix les parets que van existir. Objecte darrera objecte, l’escenari torna. Els esglaons de l’escala ja no són absents.

 

T’espero a aqui. Tinc tot l’amor del que soc capaç a les mans.

. 

t'acompanya el crit d'aus que desconeixes

.

T’acompanya el crit d’aus que desconeixes. Dubta entre estacions. El cansament de la carena i els miralls del mar entelant-se de suor. Mes amunt, entre núvols, la línia recta del vol d’avions. Un dolor de renúncia. El fàstic, el vertigen, les equivocacions de viure.

.

hi ha una porta entreoberta

.

Hi ha una porta entreoberta. De matinada, petarà fins trencar-se. El vent, el nou dia. Mentrestant et veig despullar-te contra llunes plenes, platges salvatges, el galop d’un cavall i un tarot d’aigua.

Pujaràs l’escala fins la finestra. La persiana oberta a la nit. En el somni eren porticons, un lent retrobar les parets de la casa antiga.

Nua, no ocultes res. El sexe obert per a la lluna, per a un amant que et mira des de la sorra que crema.

No hi sóc jo, ara.

.

l'ira acaba en els marges suaus dels camps

.

L’ira acaba en els marges suaus dels camps de la tristesa. Pous horitzontals. Passatges del plor, i de l’esperança. Ser en els carrers  antics de la teva soledat, arran de mar, de nit. Escenaris. El vent travessa els camps fins a tu. I et travessa a tu fins els carrers. Allà, gira i s’atura, en un passat que es crema en l’oblit. Una forma més de mort.

Si tu no hi ets.

.

el futur és en la llum, dins el raig

.

El futur és en la llum, dins el raig de sol, dins els teus ulls. En els meus, darrera de murs, de parets, d’un passat de sacs buits i estómacs en un dolor sord. Pa sec acumulant-se en habitacions de roba. La música, sempre: aquest silenci que es recargola per escales en angles de noranta graus i febres nocturnes. Hi han els colors quasi morts per la nit. I el vòmit, el primer i repetit vòmit. Es creuen els dits de les mans fins nusos. I el crit, que creix des de dins de la llum fins trobar-te, fins torbar els teus carrers del somni. Foscor. Gust de sang a la boca. Aquesta numeració esta duplicada.

.

galeria pròpia: e: el papa

.

d'altres, escrits: e vila-matas

.

Fue Duchamp quien a principios de los setenta me situó en la pista del enigma Roussel: “En 1911, asistí con Picabia y Apollinaire en el Teatro Antoine a la representación de Impresiones de África, de Raymond Roussel. ¡Fue formidable! En escena había un maniquí y una serpiente que se movían muy poco, todo muy loco, muy insólito. Ese hombre fue un revolucionario: al nivel de un Rimbaud. Rompió con todo (…) ¡Qué personaje sorprendente! Vivía encerrado en sí mismo, en su roulotte, con las persianas bajadas. ¡Tuvo una vida extraordinaria! Y, al final, ese suicidio…”

Aunque el suicidio era lo más enigmático, todo en aquel comentario de Duchamp me dejó intrigado. Unos días después, supe que si Roussel vivía encerrado en sí mismo y con las persianas de su roulotte bajadas era porque pensaba que estaba rodeado de esplendores todo lo que escribía y temía la menor fisura que pudiera dejar escapar los rayos luminosos que salían de su pluma. Quedé impresionado, no podía ni creerlo. Fui a comprar su novela Locus Solus, que acababa de publicar Seix Barral. Y hoy ese ejemplar es una de las cinco piezas más queridas de mi biblioteca.

Enrique Vila-Matas, El País, Babelia, 7 de febrero de 2009

.

galeria pròpia: fotografia: celine

.

amb la constància, l'espera

.

Amb la constància de qui apila lentament, a traves dels dies, fileres de pedres al mig dels camps. Quasi sense ser-ne conscient. Respirar. Fins el moment dels anys en que es gira i pot veure escrit el seu nom entre prats i boscos.

 

Amb la forma d’esperar de qui fonamenta la seva vida en una espera. Sense esperança, amb la certesa que arribarà primer la seva mort. Però que desperta igualment cada mati. I quan els anys el guanyen i ja no pot esperar dret: somriu, se seu.

 .

sirenes en la nit, ambulàncies

.

Sirenes en la nit. Ambulàncies conduint cossos malalts al centre del magma. Grans magatzems on oculten la mort, a trossos.

.

darrera els vidres de la finestra, plou

.

Darrera els vidres de la finestra. Plou sobre el teu cos nu. La fredor
d'aquesta aigua de rebuig. Hores de treball. Entreactes d’agressivitats inútils.
Emmalaltiries si fossis fora. En tu, un caliu indefinits, la veu dels teus. De cos, de front, de frase, d’esperança.
Altres, et persegueixen pel carrer amb navalles de plata. Et neguen el teu nom, la mesura dels actes. Els talls de les llambordes. L'herba en les façanes. Oblida la provocació del gel, de la pedra. Oblida les demostracions fàtues.
Focs d'artifici sota aquesta humitat llefiscosa de canonada trencades. 

.

sí, es cert que tu també escoltes

.

Sí, és cert que tu també escoltes aquesta mateixa música. Trista. Suau pluja d’una tarda d’infants que no hi són. T’arrossega fins el límit de l’abisme i de l’aigua. Ets sents ofegar. El cansament et guanya per les quatre parets de l’habitació. Líquides. El llibre mort al terra. Ressonen les seves pàgines, en aigua, en les veus de nens.

 .

enfonses les mans en l'aigua fosca de la nit

.

Enfonses les mans en l’aigua fosca de la nit. Traspasses parets i soledats, i dins deixes el cansament, la cara visible de la vida i les hores. El teu cos desperta. Un cavall salvatge entre les habitacions. I en les estances closes del somni, s’obren els balcons per poder arribar a tu.

Permutacions de poques paraules en frases inacabables. Respirar. En els prestatges, en un ordre exacte, ampolles d’aire. Bengales explotant entre núvols com masses d’aigua oceànica.

Enfonso les mans en tu i em retornes des de dins de mi, d’estius passats. Et beso per oblidar, però m’apartes i em dius llistats sencers dels noms antics de les paraules. I et reconeix-ho en elles. Amor.
.

extingits, focs, boscos que reneixen des de la pluja

.

Extingits. Focs. Boscos que reneixen des de la pluja i el verd. Fosc el color. La mà tremola en el record de la cremada. El fòsfor enganxós i ardent. La teva pell es contrau i transpira la por. Embogit, incendiari d’altres murs, cec a lo que m’aparta de tu, jo també cremo. En les nits de ja fa anys. Obscures. Vaixells il·luminen les platges solitaris amb la seva destrucció. Les ones arriben fins aqui, fins ara, espuma de cendres en els llençols.

.

d'altres: música: albert pla: somiatruites

.

.