Surto al corredor. Portes noves d’habitacions desconegudes. Finestres per on entra una claredat estranya. D’aigua. De memòria d’amors ofegats en llits on mai van cremar.
Potser es només un pou que no reconeix-ho. Venia de la teva mà, i no era un somni. D’un desesper de cotxes aturats esperant res. D’uns llavis que es clouen i no besaré. El llarg moviment. El laberint infinit on em perdo una i altre vegada. El corredor exacte on tu esperes: m’esperes pacient que m’acosti, per allunyar-te de mi.
Dins el cotxe, el nivell de l’aigua puja. Potser un riu, o un llac. La mar no. No hi ha sal. No em couen les ferides obertes: aquest gest que no t’he fet mai i desconec. I on seria possible reconèixer-nos.
.
