Els dies cauen i es perden. Fulls de dietaris clavats en aquelles parets de les cases que ja no existeixen. Fulles d’arbres dels boscos on el temps gira. Vent de gel, i de foc.
T’ajups i culls entre les herbes i les rajoles trossos de vida i amulets trencats, penjolls d’infants, paraules escrites en el marge de diaris, la tonada d’una cançó. La sensació de pèrdua. Repetida. Crema el capvespre. Cansament.
Res important. Dret, ja només et queda el teu cos com a mur contra l’extermini. Somrius. Tu ets, i la raó profunda està en tu. No hi han naufragis en les costes on arribes ja nu de tu mateix. Cauràs en una caiguda d’apocalipsis i de senzills gots de vidre trencant-se en el terra.
T’espera l’aigua.
.
