El cansament et guanya. Que volies dir ahir?. Pedres. Pesades pedres que cauen suament en un líquids dens.
Es lícita la tristesa de frases errònies? Descriure la meitat del silenci? D’equivocar-me i dir-te lo que hauria de callar? Es lícit oblidar papers dins els llibres, anotacions i records, fins desaparèixer?
Et veig caminar per la carena. Amb la sospita de que no ho saps, de que només jo i només des d’aquí on sóc, et veig.
La remor de la mar en tempesta, de lluny.
El teu cos marca els límits. Profunds pous d’aigües fosques, a prop dels passatges. Ofereixes el teu cos a canvi d’una carícia que t’arribi fins a tu. Necessites aquelles mans que et beuran en el desig i que et recrearan des del fragments on l’únic que queda es la sal i la marca d’espumes brutes. Restes del naufragi, que estimo.
.
