.Crisis de plor. Atacs emocionals inesperats. Exercits retrocedint entre l’esgotament i la derrota. Al mig del pis, de nit, en la fredor de les rajoles. Bloqueig. Timbres nocturns. Remor d’altres ciutats. O potser dels mateixos carrers, en altres temps.
Lo que queda de les parets. Cases sense sostre. El record és un foc que reconstrueix minuciosament cada detall. Si queda algú per recordar. Ningú a les eres, als prats, als suburbis, a les places.
Missatges d’esperança guixats a les portes dels ascensors. Però el vent massa fort és una escala espiral en un descens nu. T’arrossega més enllà de la planta baixa, del soterranis inundats.
Sortir. Esperar des de fora que torni. Potser ja no queda ningú?
.
