Amb la constància de qui apila lentament, a traves dels dies, fileres de pedres al mig dels camps. Quasi sense ser-ne conscient. Respirar. Fins el moment dels anys en que es gira i pot veure escrit el seu nom entre prats i boscos.
Amb la forma d’esperar de qui fonamenta la seva vida en una espera. Sense esperança, amb la certesa que arribarà primer la seva mort. Però que desperta igualment cada mati. I quan els anys el guanyen i ja no pot esperar dret: somriu, se seu.
