Insomnis d’una nit en la que ja has dormit lo suficient i lo just. D’una manera tan breu com contundent.
El lament nocturn de les vies del tren. Regurgitar el dolor de les hores del desfici. Teclejàs dins la pell de l’orgasme, les lletres se'm claven.
Tan lluny ets sents de les paraules. De les arquitectures perfectes de frases i textos. Pulcres ortografies, gramàtiques riques. Catedrals resplendents en urbanitzacions ja deshabitades.
Qui t’escriu. Impostor de tu mateix. Ser lliure que viu tancat en tu. O embogit en miralls perpetus.
Dels llibres que llegeixes: viure com un somnàmbul de la pròpia vida. Saber del teu desig per la forma que em mires i per la forma que no em mires.
Del temps que vius i del que no parles. Centre del teu espai. T’acostes i anomenes els marges, els racons perduts. El corrent d’aigua bruta que has de dominar per respirar. Però no les zones on resideixes i somrius.
T’agradaria la senzillesa. Parlar de la llum de març en el parc un dematí amb elles. En dies estranys, de ritmes canviats. Recuperats de l’oblit i la rutina. Potser sóc a prop.
On s’atura la roda. En aquell gest que em repeteixen i oblido. Fins tu. Fins el teu gest, on m’aturo, el que me duele y me encela.
.
