El sol et segueix. En la línia de l’aigua desbordada de la pluja. Sobre les taules. En l’enlluernament de vidres i miralls. En els rostres de la gent.
La gent passa i et parla i et saluda i s’ en va. Molta gent. Un riu profund en el que et banyes i et submergeixes, i una mica se t’emporta. En l’herba del marge, la frescor i el sol altre vegada. I en l’ombra espessa dels arbres, t’estires i dorms. Entre el son i la realitat, l’aigua en el teus cos es una tristesa d’aigua passada, un petit dolor d’animal.
T’atures, però els trens ja no pararan. Et queden la música, la tristesa, el records fragmentaris de les coses de la teva infància, i alguna raó profunda d’alegria i de vida.
El silenci es un nus a l’estómac. Cordes sense lligar per les que baixes a profunditats més enllà del gel. El desig sempre ha sigut una explosió inesperada en una guerra desconeguda.
Els anys poden ser murs, i també llacs de neu i clavegueres ocultes en els carrers. El pes constant de qui t’acompanya des de sempre. L’abraçada llarga i sostinguda per a tots aquells a qui voldries haver abraça’t.
Potser només una frase amable. Senzilla. Que bé conèixer-te, que bé veure’t, i compartir una estona. Però no hi han frases senzilles. I elles saben i es parlen i es diuen fluixet secrets i seduccions.
.
