Sales d’espera de l’ insomni. En el carrer, un cel de pluja i la llum del presagi en la textura de les gotes d’aigua. Gris. El teu cos ja no és amb mi. Tu ets dins meu, encara, fins la tempesta. Agenollada. Els barrancs s’inunden i els camins desfan el seu lent recórrer.
La ma als vidres trencats. Un dolor que es concentra a la punta dels dits. El quasi imperceptible tremolor de les ones del plor en l’aire tèrbol. Graons que no són una escala però baixen fins els soterranis. En els pous, el nivell descendeix prop del perill.
Desesperança de les hores i les marees. T’agafes fort a les baranes. Un vertigen de les habitacions on et perds. Focs d’artifici entre les pàgines i les bústies. Res no és present. El desgast incessant que Borges es descobrí entre la pell. Miralls. I endins, corredors líquids, laberints on trobaràs de nou les raons de viure. O la foscor, l’obscuritat on habiten les pors que es tradueixen en fotogrames i renúncies. I l’ànsia cega, arran de l'ofegament, de viure i dormir.
.
