.
Dins el bosc
l’ombra absent dels arbres tallats
cercles perfectes de dies sense paraules.
Dins la terra
les arrels segueixen creixent.
Venes, i un desig de fang, ortigues, argelagues.
Com és certa l’hora que passa i morts en ella. El son profund
i la superfície quasi infinita del no-res.
En les esquerdes dels murs on ets captiu, fulles arriben
al verd de les mans teves.
Paul Celan era allà. En pel·lícules que no arribaria a veure.
.
