Has arribat fins els murs de l’oblit. Més enllà queda el cel, blau dalt dels núvols de gel. L’aire dens i netíssim. Terres desconegudes que no surten en les cartografies. Rius de silenci. Boscos d’una verdor fosca.
T’alces en la teva soledat. Entre les fissures minúscules de la pell, l’arena polsosa del dies passats. Pous secs i el record d’escales circulars.
I no estàs sol. Ni sola. Mirades t’acompanyen. Dins l’ull, el tremolor imperceptible de les coses i del desig.
Hi ha un arbre. Fruita. Polpes obertes per a la teva set. Llavis de sexes. El balbuceig de paraules. I l’horitzó infinit.
.
