núvols, dins teu els núvols...

.
Núvols. Dins teu els núvols, una tempesta que es pren i qualla. O potser només la pluja fina: una lenta i sua i minúscula aigua que arribarà a traspassar la teva pell. Sales d’espera on les columnes son pesades escales que baixen a pous morts. El silenci és una carretera. El salt al buit des de les finestres d’hospitals inundats. I en el seus corredors espera encara la gent que no es va salvar del naufragi. Qui et treu i t'arrabassa les hores però et paga amb monedes amb esfinxs i signes de profecies? La veritat amagada sota els llits. I la por riu en el safareig. La teva mà arriba més enllà de tu, i penetra en la terra molla i orgànica, fins els cucs líquids de la vida. Quasi sempre Philip Glass entre les frases. Quasi sempre vosaltres. Qui s’allunya corren entre parets que no detindran les ones? I tu, ets perds, però nedes, en la fredor.