dissabte, 8 de novembre

Això. Et desitjo, més enllà de mi. Les fronteres sagnant. El mar estenent-se. L’aire només vent, i el vent en les branques i els remolins de sorra i papers.
Les lletres paisatge, i el paisatge bes i cos i carícia. L’esquelet del arbre, el seu signe. I de la muntanya, la negació de la seva estructura.

No m’escoltis, i si em sents, que tot et sigui estrany i impossible. Udola la pèrdua, la constància de la derrota, el crit rebel que mort. I tu.

El bosc, només imatge. Els seus camins, tancats. Cap alba recorda els capvespres i l’aigua dels recs. Fonts en els murs que es repeteixen.

Canvio la puntuació dels textos. Les frases s’enderroquen i sorgeixen no entre parets, entre corredors. L’accent com una carrega profunda que desvirtua el nom de les coses. Fissures no buscades. Trobes terres entre l’herba alta de la riba. Fang i taques de tinta. I una mirada, i una mà que inesperadament tremola.

Et pregunto que dic. Però ja no t’escolto, ja soc.