.
Potser només crido un cop i un altre fins emmudir en una absurditat de frases desfent-se en la sorra. En l’aire les paraules son una veu que escoltes fins el límit del foc. I dins l’aigua, les mateixes paraules son alguna cosa molt a prop del bes, i del plaer.
La ceguesa parla del tacte. I la superficie de les coses, del despertar. En l’abisme, si crides, el vertigen et creix en l’estómac, fins arribar als ulls. I jo no soc allà. Però a les butxaques tinc imatges del descens.
Revolts d’aire i bales de palla al fons dels camps. Culleres d’or i finestres on els vidres son trencats de fa anys. Jocs incomplets dins caixes i diferents dies on no t’escolto. No t’esperaré darrera les portes. Xop d’absurd.
.
