Els exercits embarcats en naus de mort. Ningú sap el seu destí concret, només el seu número en els cementiris sense noms. En l’incertesa de l’hora del dia, de la pàgina des d’on et salta la frase. Aranya inesperada i d’altre selva. Verí inoculat entre les fissures de la pell al despuntar l’alba en les finestres circulars.
Segueix llegint. Segueixes vivint entre aquestes parets i la soledat. Tu. En altres moments, jo. Que importa qui es qui en el joc de miralls i de missatges extraviats? Les mirades cremen dins el cos. No en els ulls. No en el cervell adolorit del soroll quasi impossible de les màquines antigues. En el centre: si hi ha un centre en el teu sentir, en el teu desig esquinçat pel vent recurrent d’altres.
Escric. Quasi el plaer. Quasi arribar a la carena. Quasi entrar en tu. Queden lluny els exercits sacrificats. Els enigmes que ara son només paisatge que emboira els teus membres, els teu sexe, allò que vull mirar. Palpita, viu, molsut, tendre, humit. Queda lluny tot, les files i columnes perdent-se en l’oblit. A prop, l’aigua de les corrents subterrànies, al voltant de tu.
.
