dia rera dia, i aquest avui en l'insondable llunyania

.

Dia rera dia. I aquest avui en l’insondable llunyania del qui seré d’aqui uns anys: res. La música, els vehicles auxiliars, la navegació en rutes des del l’oblit, els anàlisis d’aigua i de mirades. La sorra als ulls. Quedarà el nom i la data, el segell en els papers que guardes en calaixos humits. Res. La verdor groguenca de les lletres florint-se.

No recordaràs les hores del desfici. Punts per acabar frases que no són veritat. Parèntesis. Temperatures axil·lars. La tendresa d’uns llavis oberts. Et veuré un altre cop després de l’adéu. I en el teu gest sense esperança comprendré la renúncia. Sense mirada, sense idees. Sacrifici.

Si sabes que velen els vels. Quin mar més alt hi ha en el teu cos i en el desig. Quina profunditat adquireix el teu sexe velat. I més enllà del tremolor, l’aire presoner d’una presencia. L’amor dorm a prop teu, i és debat en malsons. Les paraules son ponts. I els pous passadissos. I les meves passes ressonen en els corredors circulars, però no hi sóc. Salvatge, com el gest inesperat. Lucidesa.

Que velen els vels? El desig? Escriuria el desig en l’horitzó, sense els vels? I quines  paraules escriu, sinó les incomprensibles? Sacrifici estrany on et retrobes. 

.