.
Els miralls retornen imatges caduques a les habitacions. Llum d’espelmes i el pòsit de la teva olor en les coses. Habitants incerts de pel·lícules a la pantalla de l’ordinador. La música, nova, espectacular des de pàgines de dominicals intransitius. La Vanguardia dels diumenges ja no serà als quioscos. Morirà. Caus al son entre robes que emboliquen les pèrdues.
Et canvien les façanes, t’enderroquen cases, i els carrers cremen tots en un foc igual de colors traspassats. Qui no pot crear piramides, construeix obsesivament sobre el mateix pla parets horitzontals. Un càncer sense cirurgia possible. Ciutats de malsons uniformes.
Potser estic sol. El tacte mínim d’uns dits, i l’abraçada total d’elles. Mires la meva ma i en la teva mirada se que m’estimes, i m’ho dius. Quasi un lament, una petició. Quasi em demanes curar-te.
Es trencaran els miralls en una mort de desercions i boscos girant en la lluna fosca. Però tu estaràs aqui de nou quan comenci la segona sessió de nit. I ja la calma del sexe sigui un tremolor de superficie en la tristesa. Portes gastades que no obren i claus oblidades. Però el cel entra per les finestres com aquesta música dins teu, com jo en hores sense sortida.
.
