.
La llum mort a les finestres en una agonia de sorolls minúsculs entre les dobles capes de vidres i realitats. Les platges grises entre la boira de mar i la ceguesa. Ja només el negre. Unes mans palpen els fragments de record que quedan per el terra. Ones de foscor i l’aigua en remolins. El cansament d’oferir-te els mateixos fulls en aquests capvespres tan a prop d’alguna essència que no atrapo. El tremolor de les espelmes, i els altres tremolors que et parlen de la tristesa.
És ara, en aquest trànsit quasi immòbil entre diferent gent. I és veritat, en tinc la certesa que és veritat: se el que no dic, se les portes que he obert i ja ningú tancarà, els oblits que em defineixen les petjades, i lo que desconec. Intueixo darrera les parets, no espies ni vigilants, un paisatge: el mateix paisatge que és aqui amb mi i del que no parlo. Gelós.
Guardià, envio exercits a cremar-se en l’oblit de continents en crisis i pluja i desesperança. L’energia es un aura de flames. Maniobres de distracció mentrestant veig el gir de la mirada en els arbres que creixen per instants.
.
30.1.09
les hores del desfici són murs...
.
2
Les hores del desfici són murs. Matèria del desgast de l’aire i les respiracions. Murmuracions que podreixen la substància de les coses. Fins la roca dura, impenetrable. A les teves mans hi ha sang, i en els ulls tens espurnes de buit.
Una lentitud de mort circulant a les venes. A l’estómac el menjar es estrany. Un vòmit en el vent. Esgarrapar els plàstics que emboliquen els colors i les frases.
Però has arribat. I el teu somriure.
1
Transbordadors en la nit i en la pluja. Tot comença dins els teus ulls. Aigua o llàgrimes, desig o somni. Sortides de seguretat a camp obert. Sento parlar en una llengua que desconec. El ritme, la cadència dels mots i les pauses. Música de mans fregant-se, de dits que conten costelles, vertebres. Hi ha un perill real d’allunyar-me i creuar els límits, barrejar dies i situacions. D’un vòmit en blanc i negra. L’espera sense terminis de dependències i l’anhel de la boira per arbres i camins del bosc fosc.
.
2
Les hores del desfici són murs. Matèria del desgast de l’aire i les respiracions. Murmuracions que podreixen la substància de les coses. Fins la roca dura, impenetrable. A les teves mans hi ha sang, i en els ulls tens espurnes de buit.
Una lentitud de mort circulant a les venes. A l’estómac el menjar es estrany. Un vòmit en el vent. Esgarrapar els plàstics que emboliquen els colors i les frases.
Però has arribat. I el teu somriure.
1
Transbordadors en la nit i en la pluja. Tot comença dins els teus ulls. Aigua o llàgrimes, desig o somni. Sortides de seguretat a camp obert. Sento parlar en una llengua que desconec. El ritme, la cadència dels mots i les pauses. Música de mans fregant-se, de dits que conten costelles, vertebres. Hi ha un perill real d’allunyar-me i creuar els límits, barrejar dies i situacions. D’un vòmit en blanc i negra. L’espera sense terminis de dependències i l’anhel de la boira per arbres i camins del bosc fosc.
.
25.1.09
és cert, repeteixo paraules, gestos...
.
És cert. Repeteixo paraules, gestos, frases, les rutes que no em porten enlloc. És cert que faig coses i que les superfícies em rellisquen i no trobo on aturar el moviment, el descens, l’angoixa del despertar a habitacions desconegudes. Tot és una fila inacabable, però tinc el somriure d’altres, el batec, la mirada oberta a dies de llum, i també de pluja.
Aquí em retrobo. Sota aquestes pedres guardo els meus secrets. Petits estels en el vent. L’aire immòbil d’una imatge i darrera els infinits armaris sense miralls. Hi ha un abraçada i el reconeixement. La vida comú i normal i avorrida i excitant i meravellosa. Blocs de matèria indeterminada. I els núvols. I la pell bruta. Els llavis en un tremolor.
.
És cert. Repeteixo paraules, gestos, frases, les rutes que no em porten enlloc. És cert que faig coses i que les superfícies em rellisquen i no trobo on aturar el moviment, el descens, l’angoixa del despertar a habitacions desconegudes. Tot és una fila inacabable, però tinc el somriure d’altres, el batec, la mirada oberta a dies de llum, i també de pluja.
Aquí em retrobo. Sota aquestes pedres guardo els meus secrets. Petits estels en el vent. L’aire immòbil d’una imatge i darrera els infinits armaris sense miralls. Hi ha un abraçada i el reconeixement. La vida comú i normal i avorrida i excitant i meravellosa. Blocs de matèria indeterminada. I els núvols. I la pell bruta. Els llavis en un tremolor.
.
els braços en creu, i el vent és riu
.
Els braços en creu. I el vent és riu, la força que t’empeny més enllà de tu mateix. Les imatges s’acumulen en la pantalla, però queda un pòsit a l’esquena. La lleugera pols, el tacte minúscul de l’alè en un xiuxiuegi de paraules noves i petites. Substàncies estupefaents. Aigua clara i fresca. Un abraçada després de pujar les escales carregat de les bosses del supermercat.
Hi han gàbies amb les portes obertes. Dins les televisions, cases bombardejades on només queden finestres, parets absents i la pobresa de les cadires i taules de plàstic. En la mirada dels nens la por es barreja en una embriaguesa de l’horror. Cerimònies on les curses arriben a edificis de columnes suspeses en els sostres.
No pots vomitar el noms.
.
Els braços en creu. I el vent és riu, la força que t’empeny més enllà de tu mateix. Les imatges s’acumulen en la pantalla, però queda un pòsit a l’esquena. La lleugera pols, el tacte minúscul de l’alè en un xiuxiuegi de paraules noves i petites. Substàncies estupefaents. Aigua clara i fresca. Un abraçada després de pujar les escales carregat de les bosses del supermercat.
Hi han gàbies amb les portes obertes. Dins les televisions, cases bombardejades on només queden finestres, parets absents i la pobresa de les cadires i taules de plàstic. En la mirada dels nens la por es barreja en una embriaguesa de l’horror. Cerimònies on les curses arriben a edificis de columnes suspeses en els sostres.
No pots vomitar el noms.
.
24.1.09
seqüències, falta un fragment, falta el teu gest...
.
Seqüències. Falta un fragment. Falta el teu gest. Falto jo. Enderrocs. El lent, constant, inalterable procés de desaparició.
És cert que he vist per el carrer gent foradada i caminant. Gent dins el cotxes i sense cos. Gent en els autobusos i en el trens que no anaven enlloc, els peus soldats al terra.
Barreres humanes contra el buit que comença darrera la cantonada. Ell és allà. Estrany profeta del desig i de la soledat. En les seves mans trobes les lletres que et falten per completar la contrasenya. I en la seva mirada hi ets tu. Mes enllà de mi. Ja no sonarà cap telèfon. I t’acostes en un acte que desconec. La veu que contesta és torrent, riu. I a l’estómac hi ha un dolor sord de platjes sota la tempesta i l’hivern.
Descobreixo el teu cos. Una negació categòrica de sentencies. Si em falta la paret que tu ets. Mestres constructors sense imatges, embogits en edificacions en el gir de l’aire
Qui governa els encreuaments de l’atzar? El codi indesxifrable del teus moviments. Partida de cartes a l’ombra de les habitacions i de la veritat.
.
Seqüències. Falta un fragment. Falta el teu gest. Falto jo. Enderrocs. El lent, constant, inalterable procés de desaparició.
És cert que he vist per el carrer gent foradada i caminant. Gent dins el cotxes i sense cos. Gent en els autobusos i en el trens que no anaven enlloc, els peus soldats al terra.
Barreres humanes contra el buit que comença darrera la cantonada. Ell és allà. Estrany profeta del desig i de la soledat. En les seves mans trobes les lletres que et falten per completar la contrasenya. I en la seva mirada hi ets tu. Mes enllà de mi. Ja no sonarà cap telèfon. I t’acostes en un acte que desconec. La veu que contesta és torrent, riu. I a l’estómac hi ha un dolor sord de platjes sota la tempesta i l’hivern.
Descobreixo el teu cos. Una negació categòrica de sentencies. Si em falta la paret que tu ets. Mestres constructors sense imatges, embogits en edificacions en el gir de l’aire
Qui governa els encreuaments de l’atzar? El codi indesxifrable del teus moviments. Partida de cartes a l’ombra de les habitacions i de la veritat.
.
21.1.09
una llista de paraules per dir-te, una guia de carrers...
.
Una llista de paraules per dir-te. Una guia de carrers, antiga. Entre aquelles pàgines surt la teva adreça. La casa que no existeix. El pou que van cegar. Aquestes hores, on repeteixo tantes coses com els recipients on es guarden les substàncies desconegudes. Una lenta barreja que acabarà en una dutxa i anar a buscar-les, a elles. Anoto el traç erroni del pinzell, el traspassar un carrer en el pas equivocat, el somriure estrany de comiats que son cites. M’oblido lo essencial. La fragància que t’envolta i et redueix a desig i paret i fúria.
He pujat al púlpit. Els bancs son buits, l’església deserta. En l’atri reciten llistes interminables de mots, ells. Anomeno llocs, de forma vaga. Sota la pell, porto inscrites les rutes. En una al·lucinació, la llum surt cap enfora. Res, aquí, el silenci i la fredor.
Una llista de paraules per dir-te. Una guia de carrers, antiga. Entre aquelles pàgines surt la teva adreça. La casa que no existeix. El pou que van cegar. Aquestes hores, on repeteixo tantes coses com els recipients on es guarden les substàncies desconegudes. Una lenta barreja que acabarà en una dutxa i anar a buscar-les, a elles. Anoto el traç erroni del pinzell, el traspassar un carrer en el pas equivocat, el somriure estrany de comiats que son cites. M’oblido lo essencial. La fragància que t’envolta i et redueix a desig i paret i fúria.
He pujat al púlpit. Els bancs son buits, l’església deserta. En l’atri reciten llistes interminables de mots, ells. Anomeno llocs, de forma vaga. Sota la pell, porto inscrites les rutes. En una al·lucinació, la llum surt cap enfora. Res, aquí, el silenci i la fredor.
el traç rugós i equívoc de les hores...
.
El traç rugós i equívoc de les hores en el paisatge fraccionat. Els colors prenen la forma d’escultures inexistents. Res no significa l’escriptura més enllà de paraules aïllades. Restes de closques. Animals que fa temps que han mort ja.
Hi ha un canvi de rutes en les àrees de descans de les autopistes. Hi han estacions de metro clausurades en les línies que agafes. Quins habitants improbables esperant un comboi que mai pararà?
Segueixes les voreres fins que acaben, i llavors els carrers, i després els camins de terra. Els arbres t’esperen, malalts: conserven fulles recremades de fred en ple hivern.
Volàtil. L’aroma que no conserves. Destrueixes projectes, amb lucidesa. Inutilitat dels gestos. Res no importa excessivament, potser l’atmosfera exacte d’una tarda de gener. Quantificació impossible. El moment on tremola aquell caliu abans del capvespre.
.
El traç rugós i equívoc de les hores en el paisatge fraccionat. Els colors prenen la forma d’escultures inexistents. Res no significa l’escriptura més enllà de paraules aïllades. Restes de closques. Animals que fa temps que han mort ja.
Hi ha un canvi de rutes en les àrees de descans de les autopistes. Hi han estacions de metro clausurades en les línies que agafes. Quins habitants improbables esperant un comboi que mai pararà?
Segueixes les voreres fins que acaben, i llavors els carrers, i després els camins de terra. Els arbres t’esperen, malalts: conserven fulles recremades de fred en ple hivern.
Volàtil. L’aroma que no conserves. Destrueixes projectes, amb lucidesa. Inutilitat dels gestos. Res no importa excessivament, potser l’atmosfera exacte d’una tarda de gener. Quantificació impossible. El moment on tremola aquell caliu abans del capvespre.
.
20.1.09
les finestres segellades dels trens
.
Les finestres segellades dels trens. Acceleració progressiva de la velocitat, fins els túnels terminals. El breu moment de l’aturada en les estaciones. L’aire de l’angoixa penetrant en l'estómac. Les portes no s’obren.
Quina alegria o quin plor omple les habitacions quan elles no son aqui? Dies d’assumptes propis. Passeig marítim hivernal. El gebre a l’escorça de les palmeres. A les cantonades dels carrers, les paraules giren i els llavis que les repeteixen son estranys a elles.
En el fons del mirall no hi han histories de por. Només la superficie perfecta i sense fissures de lo que t’envolta. I la imatge inversa d’una escletxa on la llum entra o es perd.
Esglaons que puges a les fosques. La finestra de dalt es oberta. Hi arriben veus, i aquesta música. Les petjades gasten el terra laberíntic de l'església. En els bancs, només la sang de les víctimes, l’horror del fanatisme.
.
Les finestres segellades dels trens. Acceleració progressiva de la velocitat, fins els túnels terminals. El breu moment de l’aturada en les estaciones. L’aire de l’angoixa penetrant en l'estómac. Les portes no s’obren.
Quina alegria o quin plor omple les habitacions quan elles no son aqui? Dies d’assumptes propis. Passeig marítim hivernal. El gebre a l’escorça de les palmeres. A les cantonades dels carrers, les paraules giren i els llavis que les repeteixen son estranys a elles.
En el fons del mirall no hi han histories de por. Només la superficie perfecta i sense fissures de lo que t’envolta. I la imatge inversa d’una escletxa on la llum entra o es perd.
Esglaons que puges a les fosques. La finestra de dalt es oberta. Hi arriben veus, i aquesta música. Les petjades gasten el terra laberíntic de l'església. En els bancs, només la sang de les víctimes, l’horror del fanatisme.
.
16.1.09
m'acosto a tu, i sento en les mans la fredor d'un silenci d'abisme
.
M’acosto a tu. I sento en les mans la fredor d’un silenci d’abisme, el ferro rovellat de les baranes absents. Dins els ulls, la meva mirada s’enfonsa en carrers interiors on el teu cos és ofert, a escales que puges en la nit fins obrir una finestra trencada. Et veig, però no et crido. Ets ona, i ales, i ocell, i aquella aigua que en les meves venes ja és sang. Però et deixo passar. Les prestatgeries formen línies infinites de colors en els corredors del mar. Hi han preludis d’una música.
Em xiuxiueges que la penya ha perdut. I em sap greu. Em dius que hi han lectors. I escric. Un exercici. Com tornar a casa al vespre desprès de la feina. Com tornar a tu després de ser-ne fora. A llocs on vas i oblides derrotes. En les parets és condensa la respiració dels dies. Un túnel humit de lents progressos. La lentitud d’uns llavis malalts de desamor, o potser de desig.
Podràs dormir, i cap ganivet et vindrà a tallar el somni en una angoixa d’enemics i trossos d’hores irrecuperables. Hi ha una mà amb el caliu d’un altre ocell, petit. Tendresa.
M’acosto a tu. I sento en les mans la fredor d’un silenci d’abisme, el ferro rovellat de les baranes absents. Dins els ulls, la meva mirada s’enfonsa en carrers interiors on el teu cos és ofert, a escales que puges en la nit fins obrir una finestra trencada. Et veig, però no et crido. Ets ona, i ales, i ocell, i aquella aigua que en les meves venes ja és sang. Però et deixo passar. Les prestatgeries formen línies infinites de colors en els corredors del mar. Hi han preludis d’una música.
Em xiuxiueges que la penya ha perdut. I em sap greu. Em dius que hi han lectors. I escric. Un exercici. Com tornar a casa al vespre desprès de la feina. Com tornar a tu després de ser-ne fora. A llocs on vas i oblides derrotes. En les parets és condensa la respiració dels dies. Un túnel humit de lents progressos. La lentitud d’uns llavis malalts de desamor, o potser de desig.
Podràs dormir, i cap ganivet et vindrà a tallar el somni en una angoixa d’enemics i trossos d’hores irrecuperables. Hi ha una mà amb el caliu d’un altre ocell, petit. Tendresa.
14.1.09
el silenci és un paper
.
El silenci és un paper en blanc en les habitacions escrites. I en el bosc, un arbre mort sota la neu. En el carrer, les passes que encara ressonen de la gent que ja no hi és..
I en l’aigua, l’aire clos dins les bombolles.
En els teus llavis té la forma d’una renúncia. D’una pèrdua de dies en un oblit de vellesa. Però el camí que puja fins la carena no es perd en la brossa.
En el teu cos el silenci seria la carícia que no ha sigut. El lent retrocés a les constants d’abans del capvespre. La serenor dubtosa de la soledat.
Es cert que hi ha un arbre en l’horitzó, una cal·ligrafia de signes. Que mous els llavis per dir paraules en un balbuceig a prop de l’amor. I que el plor als corredors circulars te l’accent d’estranyes desesperances. I al mig, un silenci teu.
El silenci és un paper en blanc en les habitacions escrites. I en el bosc, un arbre mort sota la neu. En el carrer, les passes que encara ressonen de la gent que ja no hi és..
I en l’aigua, l’aire clos dins les bombolles.
En els teus llavis té la forma d’una renúncia. D’una pèrdua de dies en un oblit de vellesa. Però el camí que puja fins la carena no es perd en la brossa.
En el teu cos el silenci seria la carícia que no ha sigut. El lent retrocés a les constants d’abans del capvespre. La serenor dubtosa de la soledat.
Es cert que hi ha un arbre en l’horitzó, una cal·ligrafia de signes. Que mous els llavis per dir paraules en un balbuceig a prop de l’amor. I que el plor als corredors circulars te l’accent d’estranyes desesperances. I al mig, un silenci teu.
12.1.09
el color borrós d'aquest moment...
.
El color borrós d’aquest moment i el gebre cremant les cartes que no he llegit, oblidades a la terrassa. Un desencís, i una llarga derrota repetint-se en una escriptura a una sola ma. Lectures recomanades dels sexes impúdics de l’aurora i el gel de neveres antigues sense electricitat. El ritual exacte i secret on les teves mans arriben a mi i jo soc estàtua de sal en cruïlles de carreteres nevades. Aquest vent fred i immòbil fins adolorir el cor en habitacions
clausurades. Les circumstancies elementals de l’aigua sota zero. Les conseqüències de l’hivern i de l’amor.
El color borrós d’aquest moment i el gebre cremant les cartes que no he llegit, oblidades a la terrassa. Un desencís, i una llarga derrota repetint-se en una escriptura a una sola ma. Lectures recomanades dels sexes impúdics de l’aurora i el gel de neveres antigues sense electricitat. El ritual exacte i secret on les teves mans arriben a mi i jo soc estàtua de sal en cruïlles de carreteres nevades. Aquest vent fred i immòbil fins adolorir el cor en habitacions
clausurades. Les circumstancies elementals de l’aigua sota zero. Les conseqüències de l’hivern i de l’amor.
9.1.09
compartir, paraules clau...
.
Compartir.
Paraules clau. Senyals que no comprenc. Contrasenyes que tremolen en les meves mans fins desfer-se. Busco en els diccionaris el significat ocult. Res: només l’aire i la substància del record, un pòsit que brilla en la superficie de les coses abans de desaparèixer.
Desitjar. Protegir. El perill innocent i terrible del teu cos ofert. Estimar.
Que compartim d’essencial fins el límit de l'obsessió? Que compartim en el límit de la banalitat, dels actes quotidians i oblidats?
I qui ets tu realment? I jo?
Compartir.
Paraules clau. Senyals que no comprenc. Contrasenyes que tremolen en les meves mans fins desfer-se. Busco en els diccionaris el significat ocult. Res: només l’aire i la substància del record, un pòsit que brilla en la superficie de les coses abans de desaparèixer.
Desitjar. Protegir. El perill innocent i terrible del teu cos ofert. Estimar.
Que compartim d’essencial fins el límit de l'obsessió? Que compartim en el límit de la banalitat, dels actes quotidians i oblidats?
I qui ets tu realment? I jo?
3.1.09
el vol suïcida de les paraules...
.
El vol suïcida de les paraules decapitades. Papallones fosques en túnels de llum. Les parets horitzontals de la teva pell mes suau. I el lent retrocés de la mar en marea baixa. Aparició de frases entre l’espuma de les ones negres.
De les branques baixes dels arbres, de les finestres que obres a la nit. Del teu cos que rememora el futur en les calaixeres de les habitacions tancades. De casa teva dins el somni recurrent d’habitatges i runes. De tu, en les cruïlles dels carrers per on deixaràs de passar.
Sumes. Addicions banals a numeracions. El terra tremola. Res en aquesta tarda ja fosca. La nit explota dins la teva mirada.
El vol suïcida de les paraules decapitades. Papallones fosques en túnels de llum. Les parets horitzontals de la teva pell mes suau. I el lent retrocés de la mar en marea baixa. Aparició de frases entre l’espuma de les ones negres.
De les branques baixes dels arbres, de les finestres que obres a la nit. Del teu cos que rememora el futur en les calaixeres de les habitacions tancades. De casa teva dins el somni recurrent d’habitatges i runes. De tu, en les cruïlles dels carrers per on deixaràs de passar.
Sumes. Addicions banals a numeracions. El terra tremola. Res en aquesta tarda ja fosca. La nit explota dins la teva mirada.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
