la llum mort a les finestres en una agonia de...

.
La llum mort a les finestres en una agonia de sorolls minúsculs entre les dobles capes de vidres i realitats. Les platges grises entre la boira de mar i la ceguesa. Ja només el negre. Unes mans palpen els fragments de record que quedan per el terra. Ones de foscor i l’aigua en remolins. El cansament d’oferir-te els mateixos fulls en aquests capvespres tan a prop d’alguna essència que no atrapo. El tremolor de les espelmes, i els altres tremolors que et parlen de la tristesa.

És ara, en aquest trànsit quasi immòbil entre diferent gent. I és veritat, en tinc la certesa que és veritat: se el que no dic, se les portes que he obert i ja ningú tancarà, els oblits que em defineixen les petjades, i lo que desconec. Intueixo darrera les parets, no espies ni vigilants, un paisatge: el mateix paisatge que és aqui amb mi i del que no parlo. Gelós.

Guardià, envio exercits a cremar-se en l’oblit de continents en crisis i pluja i desesperança. L’energia es un aura de flames. Maniobres de distracció mentrestant veig el gir de la mirada en els arbres que creixen per instants.
.