els braços en creu, i el vent és riu

.
Els braços en creu. I el vent és riu, la força que t’empeny més enllà de tu mateix. Les imatges s’acumulen en la pantalla, però queda un pòsit a l’esquena. La lleugera pols, el tacte minúscul de l’alè en un xiuxiuegi de paraules noves i petites. Substàncies estupefaents. Aigua clara i fresca. Un abraçada després de pujar les escales carregat de les bosses del supermercat.

Hi han gàbies amb les portes obertes. Dins les televisions, cases bombardejades on només queden finestres, parets absents i la pobresa de les cadires i taules de plàstic. En la mirada dels nens la por es barreja en una embriaguesa de l’horror. Cerimònies on les curses arriben a edificis de columnes suspeses en els sostres.
No pots vomitar el noms.
.