m'acosto a tu, i sento en les mans la fredor d'un silenci d'abisme

.
M’acosto a tu. I sento en les mans la fredor d’un silenci d’abisme, el ferro rovellat de les baranes absents. Dins els ulls, la meva mirada s’enfonsa en carrers interiors on el teu cos és ofert, a escales que puges en la nit fins obrir una finestra trencada. Et veig, però no et crido. Ets ona, i ales, i ocell, i aquella aigua que en les meves venes ja és sang. Però et deixo passar. Les prestatgeries formen línies infinites de colors en els corredors del mar. Hi han preludis d’una música.

Em xiuxiueges que la penya ha perdut. I em sap greu. Em dius que hi han lectors. I escric. Un exercici. Com tornar a casa al vespre desprès de la feina. Com tornar a tu després de ser-ne fora. A llocs on vas i oblides derrotes. En les parets és condensa la respiració dels dies. Un túnel humit de lents progressos. La lentitud d’uns llavis malalts de desamor, o potser de desig.

Podràs dormir, i cap ganivet et vindrà a tallar el somni en una angoixa d’enemics i trossos d’hores irrecuperables. Hi ha una mà amb el caliu d’un altre ocell, petit. Tendresa.