dilluns, 29 de desembre

quasi no arribes a mantenir els ulls oberts

.
Quasi no arribes a mantenir els ulls oberts, el cos quasi a punt de desplomar-se en la butaca, però comences a escriure. Només cal el ritme de la música, i en aquest minuts les hores del dia es destil·len en alguna cosa nova que no és únicament el cansament del treball.

Dins els calaixos del passat, telèfons mòbils. I dins dels telèfons, missatges antics. No ha arribat la mort a aquesta platja, no hi ha l’esborronament de sers que tornen de cop des de mes enllà d’aquestes parets i aquests carrer. Però si la pèrdua de les figures que no has vist en l’aire immòbil de les habitacions de la ciutat closa.

Quin estrany perill voreja l’ombra dels arbres? Les fulles cremades per la gelada, els testos trencats per el vent i l’angoixa. Quin tremolor t'arrabassa el cos?

El cansament es un refugi d’una més alta ànsia.
Tornes aqui, com qui torna als ulls que el consolen de guerres que cremen la seva mirada a prop de la ceguesa.
I l'ànsia es una derrota sense les capelles del be i del mal. Potser la bondat.

algun dia ens veurem...

.
Algun dia ens veurem. Semàfors en vermell de David Lynch. Aturats. Sabent que no canviaran al verd. Que potser tot ha acabat. Que en el fons dels pous de Murakami i som molts, entre la foscor i el reflexa de gats perduts en carrers que no són. I són possibles altres moments, dormir dins les figures que fas en l’aire, en els gestos amplis on el teu cos s’il·lumina de la llum dels corredors d’animals sols.

He descobert que s'esborren les lletres de les pàgines llegides. No puc retrocedir. Tornar a demanar la mateixa cançó. I que aquella veu penetri en mi. Quanta gent vibra en aquelles notes? Quants anhels que mai seran realitat, però tan bells?

Baixar fins les més profundes andanes del metro. En els vagons d’aigua de la nit. Entre la gent que viatja per les hores i no va enlloc. Una gran volta per tornar.

les dues mans per escriure...

.
Les dues mans per escriure en el teclat. Però fa fred i el cansament és un límit a punt de l’oblit. Si les parets dels corredors cauen, que hi haurà darrera? L’espai obert? Un laberint més focs i més cruel?

Perdonar les mentides. Ets tan fràgil en certesa. Desempar de les rutes nocturnes. És lloga el pis on em vas invitar al teu cos, i jo portava llargues llistes de memoràndums. Qui ha baixat els mobles per aquelles escales el·líptiques?

El sol que t’enlluerna al capvespre, en la carretera. Litúrgies repetitives dels actes quotidians. I dins els recintes sagrats, la fera repta i em desafia a pactar.

Viuen, entre l’odi, de la humiliació. Veus que fan mal al cor. Jo no em postraré a les fractures de l'obscuritat.

dormir profundament, sense somnis, despertar a

.
Dormir profundament, sense somnis. Despertar a un altre habitació, la finestra directament al bosc, però sense portes. Dempeus, les cames et tremolen. Tornes o has arribat, però el lloc és aquest i no un altre. Parets translúcides, i darrera, dibuixos i pintures d’animals salvatges, quasi reals.

Et repeteixes en altres rostres. Bancs d’espera i converses sobre els núvols de l’horitzó. Hores. Petites estances on es comptabilitzen les despeses d’altres realitats.
Dispers. També tu pintes, però a cada pinzellada et canvien les teles. Només veus les mans d’altres, contínuament diferents.

Dormir profundament. Cops de vent, ràfegues de llum, que et desperten massa tard. Queda l'absència. El sentit permanent dels buits en l’espai, on vibren les paraules i és col·lapsen.
No hi ets, ni hi seràs. Desesperança. Potser ni has estat.
Els animals xiuxiuegen noms i accions. Confons les seves dents i les seves urpes, la seva mirada ressentida. Vigila l’amor. Dalt de l’escala.

16 desembre

d'altres: cinema: my blueberry night

agafes els mapes i esborres els carrers...

.
1.
Parets horitzontals. Superfícies arenoses, i la calor explotant les pedres. Desert. Esquelet d’antics boscos, roca nua i gastada i solitària. Guions.
2
Agafes els mapes i esborres els carrers, les rutes dels autobusos, les línies de demarcacions postals. Segueixes esborrant fins arribar a la vena d’aigua subterrània. Els dits molls, bruts de terra minúscula. El paper, líquid, s’arruga i es trenca.

Corrents magnètiques que dibuixa el teu cos en l’espai on es mou. Les cel·lules s'ionitzen i es transformen. Sinapsis neuronals. Petits llampecs de sodi i de potassi.

Aigua líquida a 25 graus sota zero. Inodora. Insípida. El to blau, quasi de música. La memòria allà dins. Tremola com elèctriques descarregues. Netes, clares. Com el frec del desig en l’ombra de la teva pell sobre la meva. No més.

Vertical. Sense percentatges. Si.

d'altres: música: jaume sisa: quansevol nit pot sortir el sol

dins teu, buidatge, el lent retorn

.
Dins teu. Buidatge. El lent retorn des de les hores del desfici. Un ofec en el pòsit d’aquesta pols de falses aparences, d’obligacions, de rostres de la mentida i la necessitat. Somriures que oculten la neciesa, o potser només el no-res.

El flux s’escampa des de les òrbites egocèntriques. Presons del treball i del temps. Ignorància fins la maldat.

Tanca la radio i puja a dalt. Els daus escriuen numeracions. Sortilegis i contrasenyes per sortir a l’aire de la tarda d’hivern. Respirar.

transmissions de baixa intensitat, intercanvi...

.
Transmissions de baixa intensitat. Intercanvi postal de sentiments passats. L’agulla de control no marca zona perillosa. Vagues referències a altres llocs. L'únic perill es el desgast pel ús indegut, trencar les paraules per mal funcionament.

Moviments en l’habitació de la llum. Un altre, jo mateix, que parla de mi. Trets a l’aire. Camins equívocs. Pistes falses. Després, coses senzilles però on el dolor recobreix la superficie d’una fina capa de mort.

Que vull transmetre? Antigues ràdios. Ones curtes, llargues. Modulades freqüències en que et veig i et desitjo i deixo de desitjar-te.
Potser només vull anomenar l’aire, el vent, la pluja. El dia i les hores. El foc que crema i el fred que angoixa el cos. I a qui estimo.

Una por a l’oblit, i una por més gran a la pèrdua. I una por fins suar d'angúnia a les mans plenes de pols, i mortes.

Repeteixo.

8 de desembre, l'habitació 208, números reals...

.
8 de desembre. L’habitació 208. Números reals i exactes per catàlegs irreals de pàgines i dels lleus silencis dels arbres.

La teva mirada, difosa entre les frases. Entre els rostres et canvies el nom i em somrius: en el teu alè hi ha el núvol, el riu i l’espuma del mar. Fins dubtar de la teva existència, sinó fos perquè jo mateix sóc aqui dins les teves pupil·les.
Records antics on hi ets. La calor del teu cos m’arriba en la nit, en el llit. Vic en el teu amoïnament. M'assaltes en el somni amb les sensacions més tendres, o inesperadament surts de corredors per dir-me hola amb aigua a la mà. O t’allunyes de mi des d’autobusos que ja no circulen.

Calidoscopi. Una lent que multiplica les imatges. O el batec del desig desmembrat.

48 anys. Un univers cel·lular. L’habitació 208 és a prop.

llocs: zoològic de hsin-ching

.

galeria pròpia: l - d'altres: graffiti

tots els llibres, els ja escrits i els que seran...

.
Tots els llibres, els ja escrits i els que seran: tots són en les prestatgeries dels corredors de la llum. I la música que sents, que desconeixes i que ja ressona en les habitacions on no has arribat encara.

Del darrera dels somnis, o dels malsons. Del temps equívoc en que no hi ets però dorms molt a prop de tu mateix.

Un exercici de senzillesa. No més enllà d’un petit bosc d’alzines i pins, del camí que baixa fins la font, del rec que segueix baixant i que no vas seguir però on s’uneix la veu del teu pare a aquella aigua. I no recordes el só, si les paraules.

Del color gris de les parets dels carrers. Escletxes i obertures que no son finestres ni balcons ni portes. Quasi una ferida. Com hi ha una ferida en cada pàgina. O aquesta musica que es trenca per tornar a començar.

Hi han abaixadors en les línies interminables. Àrees de descans entre el cansament de les hores. Petits grafismes que creen signes. Minúsculs excrements d’insectes sobre el marbre blanc de la cuina que dibuixen el nom desconegut.

dissabte, 6 de desembre

d'altres: cinema: juno

darrera els arbres t'esperen...

.
Darrera els arbres t'esperen. Diferents, però només un: tots són un. Una por d’aterratges en aeroports tancats. Arbres blaus. Tuaregs d’ulls clars i sexes erectes. Sorra i navalles. Pintes amb els teus dits una tela amb els colors del teu cos. Les senyals de la teva pell, temps, quedan fora del marc, i les branques les oculten.

Et gires dins teu, en un moviment impossible i que t’embogeix. El cansament esborra la finitud de les hores. Esgotat fins arran de l’amor. Només el teus llavis. Només els teus pits. Que sorgeix des de dins del teu sexe obert? Els ulls són camins en aquell bosc, a cases derruides, però on podries estimar.

Beure de tu. Els crits d’odi d’ells no em lliuraran de la soledat. Ells són un. I el meu crit? Tremolo contra la nit i les meves pors. No puc vèncer, per que sóc al dos cantons del tauler. Tinc fitxes trencades.

el plaer profund de sentir la teva mirada

.
El plaer profund de sentir la teva mirada en mi. Moviment de fluids. Masses d’aigua en el fons abismal. Aquaris translúcids de paraules i de gestos. Lentes aproximacions. Quasi quietud dels astres en l’esfera. Però els gir de les agulles és invers. Rellotges de l’abisme.

Tan dolç com abraçar el teu cos en el carrer, sota el fred de desembre. Aqui. En el nord de no sabem quina rosa del vents. Els vaixells naufragant en un tempesta de vents sense nom.

Tancar els ulls. I sense veure, acariciar el teu ventre. Mans que sanen del desfici de les hores. Si les meves mans arribessin fins a tu. Fins a la teva pell de boira. Humida fins ser només aigua. On penetro, fins sentir-te dins meu. I llavors, el gel, minúsculs cristalls creixent entre les venes.

vampirs de la llum i l'aire, visitants...

.
Vampirs de la llum i l’aire. Visitants anònims de pàgines closes. L’aigua en gots de vidre. Hi ha altres esperant. Barreja quasi impossible d’elements diversos i exclosos. Les parets de l’odi són més altes. La tendresa es una escala sense esglaons, però que arriba fins a tu. Amaga el gest i la mirada a aquesta pluja publicitària i vàcua. Protegeix el fil que et lliga al cantó que fuig de l’ombra i on el bestiar no té el perill del gossos salvatges. Llop afamat de contes infantils. Dins la soledat de l'únic.
En les fulles dels arbres hi ha el vent. En les branques el vendaval. El temporal doblega el tronc.
Només necessites un somriure per esborrar-ho tot i tornar a començar de nou.

d'altres: joan ponç: pintura: sers

.

la variació exacte d'aquelles notes...

.
La variació exacte d’aquelles notes. El so sense límits. Ressonància d’imatges, dins teu. Troballes. En les parets del carrer, actes inesperats, figures rotundes, l’art on respires. Qui et contesta a les frases que murmures? Qui et segueix fins perdre’t en cantonades sense boira, fosc fullatge de rajoles i mentides?

La porta del pis de dalt es tancada amb clau. I tu no la tens. Pots obrir-la a cops, o esperar al somni i obrir-la amb les contrasenyes d’antigues guerres. Els esglaons de l’escala no existeixen. Mai han existit en tu. I la barana és una fondalada inversa. Segueixen els pous. La terrible por d’infància a aquell forat cap ensota, que puja encara dins la galleda d’aigua. Mai vas baixar al pou.

De derrotes més greus. De llicències de maldat i d'ignorància. T’aixeques, els braços oberts, i crides comiats de gent que ja no et pot sentir. De gent que encara ha de venir.

sol ponent en l'altre línia de l'horitzó...

.
Sol ponent en l’altre línia de l'horitzó. La teu veu s’apropa al xiuxiueig. No la sento, però és promesa d’una nova superficie, potser només silenci. L'inapel·lable frontera de les coses es dilueix en una porositat de minúsculs dubtes. La velocitat del dia que cau. Sales d'urgència d’hospital: l’entrada a inferns de pulcres maquines. Falses promeses d’una vida asèptica i sense mort visible. El magma llefiscós que lubrifica els engranatges del mon. El repetit exercici de la prepotència. Senyors Pietrer’s de Crem’s fent acomiadar a Nathalie’s Lubbe’s Bakker’s. En una al·lucinació prop de l’entrada de la nit. Vols privats on seuen junts tots ells enmig de tubs de respiració assistida. No tan allunyats de nosaltres mateixos. Aquí el perill, aquí la grandesa. Divergències necessàries en un ponent enfonsant-se en la negror.

d'altres: pintura: mark rothko: moviments en el color

diumenge, 30 de novembre

núvols, dins teu els núvols...

.
Núvols. Dins teu els núvols, una tempesta que es pren i qualla. O potser només la pluja fina: una lenta i sua i minúscula aigua que arribarà a traspassar la teva pell. Sales d’espera on les columnes son pesades escales que baixen a pous morts. El silenci és una carretera. El salt al buit des de les finestres d’hospitals inundats. I en el seus corredors espera encara la gent que no es va salvar del naufragi. Qui et treu i t'arrabassa les hores però et paga amb monedes amb esfinxs i signes de profecies? La veritat amagada sota els llits. I la por riu en el safareig. La teva mà arriba més enllà de tu, i penetra en la terra molla i orgànica, fins els cucs líquids de la vida. Quasi sempre Philip Glass entre les frases. Quasi sempre vosaltres. Qui s’allunya corren entre parets que no detindran les ones? I tu, ets perds, però nedes, en la fredor.

galeria pròpia: núvols

divendres, 28 de novembre: companys de joc d'una infáncia solitària...

.
Companys de joc d’una infància solitària. Frases entrellaçades. La llei es una serp movent-se en els peus del llit. El teu rastre va desapareixen en la suma de pàgines: escriba embogit que ja no anota els sacs de blat, les gerres de mel, el habitants morts sota les pedres. Les tauletes minúscules on inscriuen signes de la desesperança. Missatges muts en la roba que portes. Las taques en el paisatge, cables de llum, vehicles llunyans, indesxifrables pixels. Glops d’aigua en el terra de metall. Opulència fictícia en el llindar de l’abisme. Inòpia. Junta lletres. Junta paraules. Junta frases. Oracle. Deu vegades cent. Cent vegades mil. Mil vegades un milió. Endevinar les portes. El cant d’un ocell blanc al mig de l’hivern. I del novembre, el sol en les falsos balcons. Entreteniments de l’espera. El joc és apunt d’iniciar-se.

dimarts, 25 de novembre: la remor apagada de la casa que no sents...

.
La remor apagada de la casa que no sents. El micròfon encès. Els auriculars a tota intensitat. Directament al cervell.
Respirar. Volum residual de l’aire que deixes dins teu, i que habita en tu en fragments més llargs.
S’ofegarien les entranyes del malguany si les fissures es soldessin?

Exercicis matinals. Com que fitxa a la feina, o qui neteja casa seva, o va a nedar a la piscina, o surts a fer llargues cues per tràmits borrosos. Treballs.
Resten els somnis, els menjars, les migdiades estranyes en trens oberts.
Mecanismes complexos fets per a l’exterior. Closos, emmalalteixen en càncers embogits. En al·lucinacions on tremolen totes les vides.
Determinisme cel·lular, estructura impossible de l’impuls. L’aire viu més enllà.

galeria pròpia: e

.

d'altres: haruki murakami: crónica del pájaro que da cuerda al mundo

.
Era una estepa desierta, sin nada a la vista. Mi trabajo requería ir cotejando desde el camión las irregularidades del terreno con el mapa que llevaba. Pero no había nada que cotejar, nada que pudiera llamarse accidente topográfico. Sólo una sucesión de lomas bajas cubiertas de espesos hierbajos hirsutos, un horizonte inabarcable y algunas nubes flotando en el cielo. Ni siquiera sabía con exactitud en qué punto del mapa nos encontrabamos. Tenía que deducirlo, de una manera aproximada, contando el tiempo que llevábamos en ruta.
A veces, cuando avanzas en silencio por paisajes tan desolados, pierdes la cohesión como ser humano, y te sobreviene la alucinación de que te vas disgregando progresivamente. El espacio que te rodea es tan vasto que es difícil mantener el sentido de la proporción con respecto a la propia existencia...

llocs on mai arribaré: estepa de hulunbuir, xina-mongolia

.

dilluns, 24 de novembre: tots els personatges són un únic personatge...

.
Tots els personatges són un únic personatge, o una única persona amb diferents rostres falsos.
No tots els rius son el mateix riu. Encara que la molècula d’aigua es repeteixi en idèntiques lletres fins omplir prestatgeries inabastables. Per dos.

Ni tots els paisatges son el mateix, ni tots el núvols, ni tots els llibres, ni res que no sigui el somriure, o el desig, o la força de la tempesta que acaba en el teu gemec equívoc.

La seva proximitat es una espiral d’horitzons en un gir lent i poderós. Una atracció cap algun lloc comú, singular i quasi banal: un banc de pedra d’un parc que ja no és, un pou al final d’un pati, una porta tapiada a habitacions que reformes estructurals han obviat.
Es la substància on la por és materialitza. Escletxa oberta en dipòsits freàtics subconscients.

d'altres: jacques lacan: fragment de "El deseo, la vida y la muerte", 1955

.
El deseo, función central de toda la experiencia humana, es deseo de nada nombrable.Y ese deseo es lo que al mismo tiempo está en la fuente de toda especie de animación. Si el ser no fuera más que lo que es, ni siquiera habría lugar para hablar de él. El ser llega a existir en función misma de esta falta. Es en función de esta falta, en la experiencia de deseo, como el ser llega a un sentimiento de sí con respecto al ser. Sólo de la búsqueda de ese más allá que no es nada vuelve al sentimiento de un ser consciente de sí, que no es sino su propio reflejo en el mundo de las cosas. Porque es el compañero de los seres que están ahí, ante él, y que, en efecto, no se saben.

d'altres: cristina rosenvinge: la distancia adecuada: el labio superior

dissabte, 22 de novembre: lEl sol de novembre, el blau del cel i l'aire...

.
El sol de novembre, el blau del cel i l’aire ple de sal i de minúscules gotes de mar. A la sorra les vostres petjades, i el la línia de l'horitzó els riures. Les corredisses contra les ones. Els peus mullats. Els mitjons assecant-se sobre la pilota.
La senzillesa del gest. El record es una paret que creix a cops de maó que trenquen la realitat. I m'apropa: m'allunya de lo que em crema dins els ulls: el somriure de la vostre mirada.

Les hores d’ara. Visites a metgesses sortides de capses pàl·lides. La petita febre és una al·lucinació que queda en carrers coneguts. No arriba aquells territoris del final dels planells. I el malestar del cos, una rebel·lió. Un cop d’estat de petits coronels enfollits amb armes de xocolata i bales de fems.

divendres, 21 de novembre: 18 11 2008 21 11 2008. Xifres. Dates...

.
18 11 2008 21 11 2008. Xifres. Dates. I entre les dates, paraules encallades, frases absents: mestre, transmetre. Incògnites fins emmalaltir.


Pell. Frontera de la malaltia. Als aparcaments buits del carrer, fulles brutes de tardor. Papers. I l’asfalt gastat. Imatges amb estranys sentits. Fotografia d’instints.


Que vols transmetre? No pots contestat amb la raó. Amb imatges, metàfores. Els peus d’elles a la sorra on peten les ones. Les seves petjades humides. I les teves desapareixen. Transmissions contra l’angoixa de la mort. L’angunia de les angines i el silenci. Les lletres inflades, vermelles. Una infecció que avança per el teu cos. Un vent de calfred que t’empenyen a pous sense aigua, on no ressonen les pedres quan cauen.


Des de la teva habitació abans segura. Mai teva, completament. Un tremolor de vellesa en mans joves. Un cremar papers com incendiar una vida. Entres a un cotxe, i en els seus seients hi han tentacles de ferro que t'apressen i et mostren les altres pàgines del llibre que llegeixes. Un tacte grumollós.


Descomposició cíclica d'aptituds i voluntats. Construir altes torres per enderrocar-les. El plaer del vertigen somiat. I ara quedar a recer. Posició fetal. Qui t’acull i et consola i et conte lentament fins a cent? Fins deu vegades cent?


La febre tendeix a desequilibrar-te en un plor banal. Et disfresses fins canviar-te per altres en una escala comuna on la realitat es multiplica. Algun dia corregiràs els textos. Potser. Sonava una música que no escoltaves.

dilluns, 17 de novembre: Els fulls de paper en blanc. Pàgines escrites...

.
2
.
Alguna cosa uneix les nit i impedeix que és desmembrin. Esglaons de música i vent. Quin és el temps de l’espera si se que vindràs? Com no esperar-te encara que les matinades siguin prats de flors gelades dins teu?

Estens en el terra les rutes de la normalitat i l’harmonia. I en el corredor descobreixes escales que baixen a soterranis que desconeixies amb ànsia.

Guies, senyals. Baranes. Territoris de vidres minúsculs i de sals. Buides les galledes, l’aigua del pou és una llum que tremola en les rajoles. Lluna.

.
1
.
Els fulls de paper en blanc. Pàgines escrites sota la mirada cega. A la taula, signes en un baix relleu a prop de la veritat. I en els llibres, el vent del carrer, captiu d’una escolta.

Papallones de la mort atrapades en conductes de metall. El seu dibuix, en una revolada dins el ulls, crema.

Incògnites. Truques a timbres que desconeixes. Crides ascensors del buit. Lletrejar noms de ciutats que ja no existeixen. La paciència dels arbres, la constància de l’aigua. T’acostes a alguna cosa. L'aire de l’aurora polar. Solar. Astre. El moviment dels astres.

Entrebancat. Repetir paraules. Desmagnetitzar el rostre.

diumenge, 16 de novembre: Cel·lules. Escenaris, habitacions closes...

.
Cel·lules. Escenaris, habitacions closes: cel·les. Matèria orgànica. Plàstic. El mon mort en una abraçada d’absents. Però altres han passat per aquí. El seu rastre es encara tebi en els ferros que et claves. Ceguesa a terminis. Espais temporals. Sexe ocult.

Empenys la porta repetidament. Fins trencar els eixos encadenats, a tu. Descobreixes inesperades senyals, presents de sorra, mirades d’aigua. El dolor es sòlid, pedra, metall, si dibuixes les línies de la seva frontera. I podran enderrocar-la. Compartir.

Els gats apareixen en els terrats en masses indefinides. Singular com un record que només en tu viu, en la finestra obres un llum. Però la boira nocturna borra tota esperança. Només els catàlegs, arxivats en la desraó.

d'altres: louise bourgeois: cells

.

dissabte, 15 de novembre: les cel·lules de la teva pell...

.
Les cel·lules de la teva pell, saben del contacte de la meva mà? I els teus ulls, coneixen la meva mirada en el capvespre?

De molt a prop. El teu alè. La calor del teu cos. Les suavitats inesperades i la duresa d’una rigidesa indomable. Tornaré al corredor i tancaré la porta per obrir-la altre cop, fins que t’ho esperis o l’oblit sigui una nova tardor sense tu. Les claus de les habitacions perdudes. Els mobles que ens tornen en somnis enganxosos, els calaixos que hem d’endreçar i on no hi cap tot.

Qui són els estranys habitants del altres pisos, comparteixen l’escala comuna? Actors secundaris d’aquest escenari. En l’ombra. Malèfics. Presencies fosques.

Classifico els ordres i numero en xifres la banalitat. I ho apunto. Se que en el paper sorgeixen línies i taques: el dibuix autèntic d’una columna cel·lular.

d'altres: NawjaJean: for me tonight

divendres, 14 de novembre: el buit és una inesperada finestra...

.
El buit és una inesperada finestra al mig del menyspreu. Excavar mines a cel obert en el teu pit. El gest de renúncia entre les ones. Una mort que s’arrapa a la teva pell i no et deixa oblidar que s'han fos les hores. Una abraçada que et roba l’aire i la voluntat. Un esgotament que ha donat la volta.

Es certa la lluna plena. El campanar de l'església. Les torres el·líptiques. La sensació de derrota, de cansament mes enllà del límit. La frontera de l’amor. I al matí, de nou la lluna, en la ronda.

Tot es cert.

Semblances d’estranyes situacions. I la cal·ligrafia mil·limètrica dels noms que no has d’oblidar. Les escales s’enfonsen en el son, metall pesant en un líquid lluminós. Del que emergeixes, cada cop.

dimecres, 12 de novembre: la bellesa tremola en les gotes d'aigua...

La bellesa tremola en les gotes d’aigua, en les fulles sota el vent i la pluja.
El gest amable i equívoc del teu somriure, en els corredors dels dies encallats.
Una ofrena en un temple llunya, ignot. Exvots per accedir a gràcies detingudes. Ningú em tornarà l’amputació de les paraules en la tinta aigualida.

Dins el verd, i el gris. Moll d’una angoixa de terres fertils o ermes o cremades.
Diminutes imatges esferiques on no sona cap telèfon sense llum.
Acumulació de dades. Estadístiques des de l’altre cantó de les lletres i els nombres.

Quieta. El moviment imperceptible de les cel·lules de la teva pell. Saben elles el moviment dels núvols?

Respirar, des del son. L’impuls de la teva sang.

d'altres: paul klee: pintura: the twittering machine

dilluns, 10 de novembre

És tard.

L’aire on et mous. L’aire. Teu. La teva escala.
El teu cos ionitza els esglaons i la ceguesa.
Es tard per la tristesa i pels carrers en blanc.
Les respostes creuen antigues esglésies. Pedra gastada. I els missals son pàgines rebregades d’internet.
La bellesa tremola en un oblit de pèrdua.

T’ofereixes en un sacrifici, en una composició, en una música de sales quietes i soles. Una partida d’escacs on hi ha peces desconegudes.
No busques guanyar. Penetrar dins teu fins posseir-te. I des dels corredors t’observen veus de fora.
Una acció. Descripcions catalogades de pells, membres, queixes i laments.
Hi ho anoten, pulcrament. En un vidre que després trencaran. Duchamp, Klee, Picabia.

Hi ha cargols en la lenta barana que saltes, fins al final.
Mort. Al terra. Sang entre els cabells. El cos en una figura improbable. Les cames obertes, el sexe nu i obert, palpitant, bavejant el meu esperma.

Però ja es tard per dir-te res.

d'altres: jacques lacan: escrits

"...esas dos posiciones son, por el contrario, estrictamente paralelas, y en los dos casos, el sujeto, en el fantasma, se encuentra indicado por ese algo que hemos llamado la grieta, la hiancia, algo que es, en lo real, agujero y destello a la vez, en tanto que el voyeur espía detrás de los postigos; que el exhibicionista entreabre su pantalla, está indicado allí, en su lugar, en el acto, que no es otra cosa que este destello del objeto del que hablamos. Y vivido, percibido por el sujeto por la abertura de esta hiancia, en este algo que él sitúa como abierto. ¿Abierto a que? A otro deseo que el suyo; el cual está profundamente atacado, sacudido, golpeado por eso que es percibido en ese destello. Es la emoción del Otro más allá de su pudor. Es la abertura del Otro la espera virtual, en tanto que no se siente visto y que, sin embargo es percibido como ofreciéndose a la vista..."

dissabte, 8 de novembre

Això. Et desitjo, més enllà de mi. Les fronteres sagnant. El mar estenent-se. L’aire només vent, i el vent en les branques i els remolins de sorra i papers.
Les lletres paisatge, i el paisatge bes i cos i carícia. L’esquelet del arbre, el seu signe. I de la muntanya, la negació de la seva estructura.

No m’escoltis, i si em sents, que tot et sigui estrany i impossible. Udola la pèrdua, la constància de la derrota, el crit rebel que mort. I tu.

El bosc, només imatge. Els seus camins, tancats. Cap alba recorda els capvespres i l’aigua dels recs. Fonts en els murs que es repeteixen.

Canvio la puntuació dels textos. Les frases s’enderroquen i sorgeixen no entre parets, entre corredors. L’accent com una carrega profunda que desvirtua el nom de les coses. Fissures no buscades. Trobes terres entre l’herba alta de la riba. Fang i taques de tinta. I una mirada, i una mà que inesperadament tremola.

Et pregunto que dic. Però ja no t’escolto, ja soc.

d'altres: paul klee: pintura: jardins

divendres, 7 de novembre

Temptatives d’un única i repetida figura. El joc està trucat, les cartes marcades. I una vegada darrera altre, tornes.
En les línies que veus, el desig es una trampa, però la seva cremor és la veritat d’aquests dies sota el cel. Cau la mort, com la seguretat de demà.
Incomprensibles les teves senyals. Intangible el seu crit.
Lament somort. Gemec. Orgasme de llum al·lucinada en la sortida dels cinemes. Les portes tapiades de tants records. I aparques el cotxe just davant.
El tiquet de la zona blava. El seus ulls no son blaus. Imatges en blanc i negre. Imagina tocar l’olor. La flor t’espera, retallada en paper de diari. Blau.
I tu, excitat

d'altres: jan saudek, the journey

divendres, 7 de novembre

Quan et desperta, feia ja temps que la senties. Entre estacions on no pararà el metro. El vagó estranyament buit.
I la llum. Aquesta llum, quasi musica ressonant en tu. Joia o desesper.

Amb els dits escrius t’estimo en els vidres entelats. La por és absent.
Caducitat de les fulles, en les branques resta la primavera que serà. En l’obscuritat de les parets, l’oblit.
Quan s’obrin les portes, ella entrarà. I el seu contacte es dolç.

Dins els seus llavis hi han mucoses on les paraules dormen. I més endins, hi és ella, petita de nou. Les seves cames primes, els seus genolls. I el somriure que empeny el gir dels astres. La translació dels cossos.

Lluny, fragments d’un sistema que és col·lapse.

d'altres: philip glass: metamorphosis 2

dimecres, 5 de novembre

Qui parla per tu? I ressegueix la teva escriptura fins cremar les frases, fins confondre el teu rastre en les voreres i les olors?
Qui et pren les paraules i les silencia en el soroll de la por?

Qui t’habita en els ossos, en el ventre? I es rebel·la al mati quan seus a taula a esmorzar? Qui?

Qui t'amenaça amb dies clavats en l’angoixa i l’obscuritat? Qui diu per tu el nom dels que estimes? Qui denigra la teva esperança? Qui et roba l'alè d’elles?

Qui crida contra el vent, i s’aixeca en un plor que travessa els carrers i els boscos?
Qui més poderos que el cercle i el quadrat et desdibuixa ?

Qui hi ha en el mirall, envellint amb tu en les nits de malsons?
Qui t’empeny a enlloc, corredors buits i sense llum, negacions?

d'altres: yves tanguy: pintura: el fons dels somnis

dimecres, 5 de novembre

Etimologia dels somnis. Obsessió, o un amor trèmul. La superficie llisa de la teva aigua.

Anomenes les lletres només, no saps les paraules. El color d’una mirada. El tacte de la tristesa. El petit dolor de deixar-te de veure, un moment. Senyals escrites en els dietaris perduts.

Somnis repetits on et baralles, i et rebel·les. Amb la força dels anys sotmesos.

Barreges substàncies i idees fosques. Una angoixa que et penetra com aire. Un ofec d'angúnia. La por que t’habiti la foscor. Entranyes que s’aboquen a un desfici de mort.

I a les parades dels autobusos, estranyes esperes fins dormir-te.

dilluns, 3 de novembre

L’accent diacrític. En els corredors dels hospitals, en la fredor dels seus llençols. Malalties des del desamor. El vertigen de les hores errònies. Una inesperada successió de rostres que et parlen sense esperar resposta.

I en els antics camins, en els carrers travessant els camps que ja no són, les cases que foren. No hi han rutes, ni viatges. En diferents habitacions de diferents dies. La mateixa hora es repeteix en el cercle, però d’un altre geometria.

Els arbres cauen, en el bosc. Les ones mes altes, en el mar, en l’espuma de la foscor.
En una equivocada història de paraules.

diumenge, 2 de novembre

En els llençols queden les febres. I les paraules en el mur del deliri, el sinuós límit dels cossos, les cases i la memòria.
Per que esperar més enllà de la tempesta, dels propis actes finals, si són orificis sense pietat. Oberts al vent, al fred, a la soledat aclaparadora i terminal.

Apuntes de cada moviment, les transaccions i les pèrdues. No el mal que et penetra i et fa emmalaltir. No el gest del somriure o la plenitud. Construeixes blocs de pedres i un catàleg d’animals en retrocés i tristesa.

Com crear escultures si el teu propi aire es clos allà? Si el teu propi cos hi crema?
Si les teves mans penetren en les esquerdes de la pedra fins quedar preses?

Si gires el cap, les veus a elles corrent i rient per la tarda, cridant-te a amagar-te i trobar-les.

d'altres: mariza: fado en mim: terra d'agua

Darrera les columnes les taques d’humitat. Una lenta destil·lació de les hores sota la pluja negra. Una angoixa del perill mortal i desconegut que supura en aquelles parets on cau la pintura i el guix, i els cables elèctrics entren en una lletania d’ espurnes sordes.
Escrius frases. Passaports per pujar dels soterranis i de les tempestes circulars.
L’aire es nou. I no hi ha la densa malaltia que t’aguaita en el frec de les sales closes del desfici.
Respires

d'altres: andy goldsworthy: escultures

“Lo que intento hacer no es forzar, sino más bien permitir que las fuerzas existentes fluyan hacia la obra. Así que si llueve o hay viento, uso el viento, uso la lluvia, en lugar de tratar de oponer resistencia a estos elementos. Intento trabajar con ellos y ver los problemas como, en realidad, lo más interesante del trabajo. A veces, precisamente lo que ha sido un problema al hacer la obra, resulta ser lo más interesante. Y no debo combatirlo, debo trabajar con ello. Pero inevitablemente hay momentos en los que parece que estoy intentando forzar, y esos momentos son errores. Puedo ser muy perseverante —tengo que serlo para crear las obras—, pero la línea que separa la imposición de la perseverancia es muy fina. Y a veces simplemente no funciona como yo tenía pensado”

Andy Goldsworthy

Carretejar el pes de les paraules. I la ferida obrint-se a la boca de l'estómac.
Un silenci obstinat com la gènesis del mal que hi ha en tu. No la maldat.
Res.
Lleu l’aire. La suavitat del llibre ja llegit. Personatges entre els carrers i les ombres, ja d'aquí.
Una tristesa fins el dolor.
Res.
La biblioteca espera el retorn.I en els corredors, prestatgeries que ja no existeixen.
Apunts del natural.
Incògnites.