divendres, 7 de novembre

Quan et desperta, feia ja temps que la senties. Entre estacions on no pararà el metro. El vagó estranyament buit.
I la llum. Aquesta llum, quasi musica ressonant en tu. Joia o desesper.

Amb els dits escrius t’estimo en els vidres entelats. La por és absent.
Caducitat de les fulles, en les branques resta la primavera que serà. En l’obscuritat de les parets, l’oblit.
Quan s’obrin les portes, ella entrarà. I el seu contacte es dolç.

Dins els seus llavis hi han mucoses on les paraules dormen. I més endins, hi és ella, petita de nou. Les seves cames primes, els seus genolls. I el somriure que empeny el gir dels astres. La translació dels cossos.

Lluny, fragments d’un sistema que és col·lapse.