dilluns, 10 de novembre

És tard.

L’aire on et mous. L’aire. Teu. La teva escala.
El teu cos ionitza els esglaons i la ceguesa.
Es tard per la tristesa i pels carrers en blanc.
Les respostes creuen antigues esglésies. Pedra gastada. I els missals son pàgines rebregades d’internet.
La bellesa tremola en un oblit de pèrdua.

T’ofereixes en un sacrifici, en una composició, en una música de sales quietes i soles. Una partida d’escacs on hi ha peces desconegudes.
No busques guanyar. Penetrar dins teu fins posseir-te. I des dels corredors t’observen veus de fora.
Una acció. Descripcions catalogades de pells, membres, queixes i laments.
Hi ho anoten, pulcrament. En un vidre que després trencaran. Duchamp, Klee, Picabia.

Hi ha cargols en la lenta barana que saltes, fins al final.
Mort. Al terra. Sang entre els cabells. El cos en una figura improbable. Les cames obertes, el sexe nu i obert, palpitant, bavejant el meu esperma.

Però ja es tard per dir-te res.