diumenge, 2 de novembre

En els llençols queden les febres. I les paraules en el mur del deliri, el sinuós límit dels cossos, les cases i la memòria.
Per que esperar més enllà de la tempesta, dels propis actes finals, si són orificis sense pietat. Oberts al vent, al fred, a la soledat aclaparadora i terminal.

Apuntes de cada moviment, les transaccions i les pèrdues. No el mal que et penetra i et fa emmalaltir. No el gest del somriure o la plenitud. Construeixes blocs de pedres i un catàleg d’animals en retrocés i tristesa.

Com crear escultures si el teu propi aire es clos allà? Si el teu propi cos hi crema?
Si les teves mans penetren en les esquerdes de la pedra fins quedar preses?

Si gires el cap, les veus a elles corrent i rient per la tarda, cridant-te a amagar-te i trobar-les.