Travessar l’adéu, només queda un buit líquid. Una absència inesperada del vol dels ocells. Dins ressona encara la teva veu en les parets d'aquest ara que es torna gris i té l'aire que anuncia la pluja, una tristesa d’objectes aturats. Els camins de tornada semblen més llargs, i el seu rastre es perd entre els teus records i la boira.
En les gotes que cauran, explosions de cadenes de paraules. I la superfície de l'aigua en els bassals, tremola quasi imperceptiblement, però té un dolor espès i profund, que s’arrapa a la teva pell, que dibuixa carenes de muntanyes en monedes que guardes entre el desig.
.
