Esperaves el començament de la nit, la quietud de les habitacions, l’aire en silenci d’auriculars i tempestes esgotades. Però t’allunyes del nucli, t’enfonses en superfícies d’incertesa. No hi ha foscor. La temperatura de conduccions abissals.
Actes poètics en un insomni irreal. Les parets són escriptures i la mirada encén els colors que arribaran a signes. Les hores son masses d’aigua on van a morir els elegits per mostrar els camins de terra desapareguts. Un dolor de velocitat, de vertigen, d’exclusió en files que es perden en els carrers.
Estàs a temps de recobrar els corredors en el trànsit alentit. Dins els túnels, la llum penetra la terra, i els teus passos són un territori que retrocedeix i oblides. Un esforç. Un altre tipus d’obra. Conseqüències inesperades.
El valor real de les coses. La teva ambigüitat mentrestant dorms. Esperes un altre nit, immers en equacions on ets tu.
.
