Dins els túnels, la llum penetra la terra. Però la foscor penetra en tu, també. Símptomes: una son perillosa, un somni de carreteres i vehicles que tu condueixes, una malaltia desconeguda i brutal. I no vas sol, i no ets pots abandonar a un somieig de sal i de violentes imatges.
La mort potser és silenci, i llum. Música mínima i ceguesa d’erupcions solars. La suor que impregna la teva pell des de l’angoixa més profunda. Endinsar-me en tu, fins sentir on acabo jo i comença l’interior del teu cos. Besar-te, fins recuperar el gust prohibit, el passatge que és oblit i despertar i carrers blancs.
T’acompanya una repetició de frases, un ambigu us de la segona persona. Que ets tu, però també els altres. De l’altre. Tanques les persianes, dia a dia. I tornes a aquella casa, una i altra vegada, en somnis recurrents i d’aigua dolça.
No escrius del nucli de la teva vida. Atmosferes properes a la gravetat zero. Besa’m dins els antics túnels de l’amor.
.
