Diverses veus parlen, no a mi, des de mi. Frases inconnexes.
L’equació de l’aigua, i de la llum. Són allà, en tu, en el gust de la teva boca. De la mateixa manera que tu ets dins meu. Et sento en el meu batec, en el dolor on emmalalteix el cos. Et sento en els darreres reductes on puc ser. Tan endins que dubto de qui ets.
Besar els teus llavis: els teus llavis malalts.
Insectes acudeixen a la pantalla.
Em preguntes per el que somnio, i a la nit hi han escenaris reals que són nous en els somnis. Personatges que conec em persegueixen i manlleven el desig. M’ensenyen el inici del plaer, per prendre-me’l.
La línea on visc.
Tornes a casa, de vespre. I t’espero.
T’espero en la claredat que mort del capvespre. T’espero en aquests bancs que potser ja no existeixin quan arribis.
Avions en rutes nocturnes. Les llums de posició apagades.
Un cel d’estels fins la ceguesa, però en el vol tot es foscor. No és creuaran. Només és possible l’accident. Un xoc de mort.
La distancia inexistent on s’atura la mort i segueix la vida. La línea que imagino, però m’és aliena. La por de fer mal. Irreperable.
M’aixeco a la matinada. Tot és allà, en cada lloc on era. Tot està igual. Amb una normalitat quasi estranya.
Inquietud.
Les raons profundes de tot això. La superfície dels objectes que toques.
