Al final del corredor, una paret inesperada. Un abrupte mur fet de rostres i de paraules que no comprens. Un balbuceig de vellesa, una paràlisis d’edats indefinides.
Quan ets a prop, penses que tot es acabat, has arribat també al final d’altres coses. Un llibre, un carrer, un bes, una abraçada en els matins de gel, un somriure de carreteres per on marxaràs.
Quan hi arribes, et sorprèn la música darrera. Si pots creuar-lo, ella és allà. I tu, on ets?
Segueixo esperant, i les frases cada cop se m'engrunen més. A les rajoles del costat del mur, insectes devoren les lletres desfetes.
.
