El silenci és a prop del bosc. De la boira, de les fondalades fosques en el capvespre. Dels camins perduts on un dia vas baixar, fins trobar el rec i aquella aigua negra on viurien les teves pors.
Dels camins més antics encara, de la gent que ha estat aquí, i ja ni ningú recorda. De les converses, dels gestos, dels ulls que van cremar en la pell del desig.
Surts al camp que és carrer. Des de presencies que intueixes, i crides tan fort com embogir enmig de paraules trencades, de rocs explotant sota la calor d’un pes impossible. Dius sons, signes, i sents la teva pròpia veu com serps elèctriques en l’aire. Ella vindrà a tu, i et tornarà al silenci agafant la teva mà per fregar-la en el seu sexe moll: una angoixa rabiosa, un arrencar les parets on morir és una tristesa de rius que es fonen. Silenci. Comptes els dies, no saps quins dies. Un inventari que no et pertany. Un testimoni cec que rebutges, de gent que ha estat i que serà, i que guarda el record en boscos on no penetraràs.
Només un full. Una fulla blanca on les lletres del silenci anomenen sense temps rutes on el mar no arriba. I tu, jo, amb els llavis tancats.
.
