No és per a mi el foc que crema dins els teus ulls. En el meu pit en crema un altre, proper a un ofegament dins l’angoixa, a andanes solitàries en el capvespre, a trens inundats, a vies tristes i oblidades.
No tinc cap certesa. Només dels meus dits al vidre de la finestra. Fredor. I en el carrer, la pluja, immensa: l’ immensitat del bosc on torno a entrar, sense camins, sense esperança.
No t’agrada l’aigua, però en els teus llavis hi ha l'ànsia de pous secs sota la tempesta. Reductes del desig. La teva boca, el gest del teu llavi inferior. Les gotes que et regalimen cap altres ansietats.
No puc. És una ferida fins l’os la que incendia la meva vida més enllà dels rostres que no veig en els miralls absents. I els ossos desfent-se quan m’allunyo de tu i la teva veu es ja nomes aire silenciós.
No arribo a tu. Les meves mans et busquen i toquen el teu cos. Però no arribo a la profunditat del teu dolor, al desig que esclata en tu, a la superfície de les formes on seria possible seduir-te.
Si. Alguna cosa semblant a l'amor entre la realitat despietada, la llum dels vagons, el cansament i la febre.
.
