En el preludi de la febre. En la bellesa d’un preludi. En la lenta música on t’acostes i no arribo encara a posseir-te. En l’aire immòbil entre les columnes i els cossos i el magma.
Hipòtesis. Arran de pell i de tu mateix. I en els dits, el desgast dels anys i llàgrimes en forma de boira, petits núvols. Tanques les finestres. En els camins que ja mai faràs, per arribar altre cop a la gent que ja no és a la teva vida, hi ha el pes del teu cos quan mori.
Hipòtesis. Del perquè l’esforç i la tenacitat de tots els anys. Dia darrera dia. Per construir les figures on és materialitzen els somnis, els anhels, el desig la felicitat. I del perquè del foc i l’aniquilació que tu mateix encens.
Corro fins a prop teu i m’aturo per tornar a allunyar-me . Penetro senyals en el teu territori. Illes salvatge. Dir-te tots els noms de l’amor. No només el desig de posseir-te. Més enllà del sexe. Desig obscur que escull cec i en el centre de mi mateix, el dolor possible més profund.
En el final de la febre. Xarxes en l’aigua. Res a oferir. La veritat nua on no arribo, on no té espai la seducció. Baranes de vidre i un abisme insuportable de les raons de vida de l’altre. Un sol esglaó, la distancia que ja no em pertany i on no respiro.
No arribo a comprendre. Ho apunto a les parets de les habitacions.
.
